Considerem que són unes eleccions absolutament plebiscitàries per decidir si viurem millor o seguirem igual". "L'ANC considera que Mas ha escoltat la veu del poble convocant unes eleccions plebiscitàries". "El PP alerta que són unes eleccions plebiscitàries i que Mas és poc de fiar". Aquests titulars i declaracions no són d'aquesta campanya electoral, tot i que ho puguin semblar, sinó de la campanya de les eleccions de 2012. Ara fa tres anys, la llavors federació de CiU ja va plantejar aquells comicis -després d'un mandat de només dos anys marcat pel fracàs del pacte fiscal- com a plebiscitàries, i tant ERC com el PP també ho van veure així.

Així doncs, Catalunya es prepara per viure avui les segones eleccions plebiscitàries en tres anys. Bé, oficialment no. Ni en aquesta convocatòria ni en la de 2012 Artur Mas va incoure formalment la paraula "plebiscitàries", sinó que les va convocar amb un decret ordinari, segons va dir, per evitar que fos impugnat al Tribunal Constitucional. És per això que partits com PSC, PP i Ciutadans asseguren que es tracta d'unes eleccions corrents, autonòmiques, mentre que CUP i Junts pel Sí els dónen un caràcter plebiscitari.

Veient aquesta campanya, a vegades hi ha hagut la sensació de déja vu. L'any 2012, Artur Mas es va presentar a les eleccions amb una campanya de caràcter molt personalista, amb una ferma aposta pel sobiranisme i la promesa de fer una consulta sobre la independència en vista que amb el govern de l'Estat era impossible arribar a un pacte fiscal. Però malgrat que les enquestes li vaticinaven una gran victòria, al final les urnes no el van acompanyar; al contrari, va patir un sever correctiu. Posar l'accent de les eleccions en la qüestió sobiranista va radicalitzar el vot, de manera que CiU -que llavors encara no s'atrevia dir sense embuts la paraula independència- va caure dels 62 als 50 diputats. En canvi, el vot independentista va passar a ERC, que va pujar de 10 a 21 diputats, mentre que Ciutadans va algutinar el vot antinacionalista, passant de 3 a 9 diputats.

Què ha canviat entre de 2012 i 2015? Doncs moltes coses, i a la vegada, molt poques. CiU va intentar fer el referèndum promès, però tant el Congrés dels Diputats com el Tribunal Constitucional ho van impedir. Al final, es va acabar convertint en un procés participatiu no vinculant celebrat el 9 de novembre de 2014, i davant el resultat majoritari favorable a la independència, Mas va prendre la decisió de convocar unes noves eleccions de caràcter plebiscitari. Aquest gir definitiu cap a l'independentisme el va allunyar del seu soci, Unió Democràtica, i van acabar trencant la federació després de 36 anys.

Mas ha demostrat saber aprendre dels errors, i per això aquestes eleccions les ha plantejat molt diferent. Per començar, per evitar que el vot independentista s'escapés cap a ERC o la CUP, va impulsar una candidatura única amb partits independentistes i membres de la societat civil. Tot i que en principi cap dels dos ho va veure bé, al final ERC ho va acabar acceptant, i d'aquí ha nascut Junts pel Sí. Una candidatura que, per una banda, intenta aglutinar l'independentisme -tot i que la CUP vagi per lliure- i, per l'altra, fuig de la campanya excessivament personalista de fa tres anys, ja que Mas, malgrat haver deixat clar que si guanyen tornarà a ser president, ocupa el quart lloc de la candidatura. De protagonista absolut el 2012 a ser acusat "d'amagar-se" per part dels rivals.

Aquest vespre sortirem de dubtes i sabrem si l'estratègia ha donat resultat. Si, en aquestes segones plebiscitàries, Junts pel Sí supera els 71 diputats que CiU i ERC tenen ara per separat, i si l'independentisme suma majoria absoluta, tal com han vaticinat la majoria d'enquestes. Si realment un canvi sacseja el Parlament de Catalunya o, per contra, ens quedem amb una sensació de déjà vu.