Sota la legalitat en què varen ser convocades, les eleccions d'ahir tenien un únic objectiu: renovar la composició del Parlament. Però d'antuvi a ningú no si li escapà que amb la signatura del corresponent decret hi anava també la voluntat política de reconvertir-les en un plebiscit sobre la proposta d'independitzar Catalunya respecte d'Espanya. En la trampa parada per Mas, Junqueras i Les Teresines hi varen caure la resta dels partits polítics i, en conseqüència, es va metamorfosar el vot a candidatures de diputats en vot pel "sí" o pel "no" respecte de l'opció d'anar-nos-en d'Espanya. El mateix Goebbels es trauria el barret davant d'aquesta jugada.

Com que els resultats ja els coneixen, no es necessari repetir-los aquí, però sí dir que no es pot amagar el cap sota l'ala i obviar que els guanyadors, JxSI, queden a mercè de les CUP pel que fa a la finalitat real dels comicis. El full de ruta explicat per en Romeva haurà de ser o bé modificat o bé estripat perquè en res no coincideix amb l'ofert per en Baños, que consisteix a desobeir obertament les lleis i proclamar la República de Catalunya des del balcó del Parlament. L'independentisme difús i multicolor ha guanyat legitimitat a les urnes, però no el dret a saltar-se la llei. Tanmateix, les CUP tenen agafats JxSI per allí on més dol. La victòria, per tant, serà molt difícil i complexa d'administrar, i encara més quan Catalunya es troba immersa en una confusió colossal que els resultats d'ahir no han fet més que subratllar.

No està gens clar que tots els votants de JxSI siguin independentistes. Alguns milers d'electors l'han votat per enfortir-la davant la dura negociació que volen i es preveu que sigui així amb el govern d'Espanya i els dos partits espanyols més importants. Ningú no pot alçar la veu dient que la majoria dels catalans han optar per la independència perquè els vots comptabilitzats ho neguen amb rotunditat.

Ara bé, que la segona força amb representació parlamentària, C's, no s'integri en el catalanisme polític transversal existent a Catalunya des de fa més d'un segle i mig, hauria de fer-nos coincidir que en aquesta nova bugada hem perdut algun llençol com sempre fa el país quan la rauxa se n'apodera. No és una dada menor; és per pensar-hi, com també ho és que les eleccions han aclarit coses, però no han resolt res.

Caldrà parlar, doncs, i fer-ho amb serenitat. Primer, perquè aquests resultats ens aboquen al diàleg i no pas a la utòpica declaració unilateral d'independència que proposen les CUP; segon, perquè el món, ni que sigui discretament, ens diu que voldria que seguíssim junts i que la unitat fos un factor a preservar, però també ens reconeix, crec, que els catalans no podem seguir així, que ens mereixem un tracte distint i que la Constitució es prou oberta com per fer-ho possible si es parla amb voluntat d'entendre'ns; i, tercer, perquè no podem tornar a confondre el somni ancestral amb la realitat.