Mentre a la pantalla gegant de TV apareix el candidat de Junts pel Sí, o sigui el seu número 4 -si algun estranger llegeix això i queda esparverat, que em truqui i l´hi explicaré- , cridant «Demanem que acceptin la victòria del Sí» i al seu costat algú arrapa per la cintura crec que Marta Rovira i es marquen uns passos de merengue per celebrar alguna cosa, a la plaça del Lleó, a Girona, hi ha qualsevol cosa menys eufòria. Sí, Junts pel Sí ha guanyat. Sí, la CUP ha crescut. Sí, l´independentisme té majoria absoluta. I tot i així... tot i així menys de la meitat dels catalans han votat independència. Al final i malgrat tots els indicis que periòdicament apunten que sí, els ciutadans no són estúpids i l´alegria que es viu en l´acte organitzat a Girona per l´ANC és simplement això, alegria. I l´alegria viu uns pisos més avall de l´eufòria, per més que per TV alguns estiguin obligats a fer veure que s´hi han instal·lat.
També és possible que la majoria dels molts centenars de presents a la plaça del Lleó encara no s´hagin recuperat del plumbi inici i continuïn dormint quan a Barcelona la Rovira mou el cul. No se li va acudir res més al brillant cervell de l´ANC de Girona per amenitzar l´espera fins als primers resultats, que instruir el personal amb una classe de Dret Constitucional, en concret sobre la llei d´Hondt. Així, nens -quanta mainada hi havia- que havien anat allà a divertir-se, joves que l´únic a què aspiraven era a cridar In-Inde-Independència, adults que només volien conèixer els resultats electorals, avis que ja havien patit prou a la vida com per torturar-los de manera tan cruel, més algun periodista que hi era per obligació i que no necessitava instruir-se en sistemes electorals, van haver d´empassar-se l´explicació d´un tal Xavi sobre la llei d´Hondt, començant per la data de naixement del senyor Victor d´Hondt i acabant... acabant ignoro com perquè com tota la resta vaig aprofitar per fer una becaina. Vaig entendre que la llei d´Hondt s´anomena així per no anomenar-la llei de l´Embut, i entre altres coses explica precisament que els partits independentistes superessin la majoria absoluta tot i estar lluny de la meitat dels vots emesos. Fins i tot el lleó que dóna nom a la plaça, si no hagués estat de pedra hauria saltat de la columna i fugit a la sabana, preferint el risc del precís tret d´un dentista americà que un minut més de classe de dret.
Al principi sí, al principi s´havia celebrat amb aplaudiments el sondeig de TV3. Hi havia ganes d´aplaudir el que fos. Fins i tot l´speaker va aconseguir arrencar ovacions en cridar «Brunyola: 80% del vot independentista!» o «Aiguaviva: 83% del vot independentista» quan començaven a arribar dades, semblava que hagués esmentat metròpolis d´influència planetària i no llogarets on potser 3 veïns havien votat independència i un en blanc. La cosa es va anar desinflant a partir de la compareixença d´Homs per valorar els primers sondejos. Això no és la Llei d´Hondt sinó la d´Homs, molt més infal·lible: la seva sola presència en una pantalla té efectes depressius i ensorren qualsevol expectativa. Quan la megafonia va anunciar que ja es podia anar a la barra a recollir botifarres va tornar lleument l´alegria, no tant per la gana que hi havia com per les ganes d´entaforar-ne una a la boca del professor Xavi i que deixés de donar la tabarra.
Atemorit, no sigui que abans d´acabar la nit ens posin un examen de dret Constitucional, fujo a l´hotel Carlemany, on té seu la candidatura Junts pel Sí. Similar alegria i similar manca d´eufòria, mitigada només per la barra lliure de begudes i menjar. Apareixen a les pantalles els resultats de Girona, clarament independentistes. Si Girona tingués més pes al conjunt de Catalunya, l´independentisme hauria arrasat. Coses de la Llei d´Hondt.
