Acaben aquestes eleccions que per a uns quants partits eren unes simples autonòmiques i per als altres, unes eleccions plebiscitàries. Els que anaven repetint que només eren unes eleccions autonòmiques hi anaven fent intervenir tot de mandataris polítics internacionals: Obama, Merkel, Sarkozy, Cameron intentant esgarrapar una frase que els anés a favor... Com que no en tenien prou encara hi van fer intervenir el Banc d'Espanya i els seus satèl·lits, i fins van aconseguir incloure un paràgraf, de moment apòcrif, en una declaració oficial de la Unió Europea, justament una declaració en resposta a un parlamentari del PP. Poca broma, quin gol que els van colar! Ho escric per valorar com es mereix la victòria de les forces independentistes, Junts pel sí i les CUP, que han hagut d'enfrontar-se a tot això i ho han fet i se n'han sortit amb una majoria més que suficient per endegar un procés que no serà fàcil, però que calia iniciar perquè així ho ha volgut una majoria de gent manifestant-se, associant-se, sortint al carrer i empenyent des que el Tribunal Constitucional va tombar l'Estatut.

Vénen mesos apassionants. De fet, jo ja estic força contenta que el meu cor hagi resistit la jornada de reflexió i la nit electoral. No estic tan malament com això! A l'altra banda de l'independentisme -que guanya a totes les circum?s?cripcions inclosa la capital i amb una participació altíssima- els partits que hi ha no sembla que tinguin cap projecte en comú tret del manteniment de l'statu quo constitucional. I aquest em sembla que és el missatge que ens ha de quedar. Per construir un país, com per aixecar una vida, cal un projecte. I l'independentisme el té. Un projecte que acabarà sumant moltes més veus que no ens pensem. Un projecte que s'ha anat fent pedra a pedra, superant obstacles, a base d'unes il·lusions que tenien un peu en el passat i l'altre en el futur. Una nit feliç que ens ha fet pensar en els avis i en els fills i en els néts. Preparem-nos. Això tot just acaba de començar.