El resultat de les eleccions de diumenge obliga a tothom a fer un sudoku electoral. I no només perquè cal comprendre per què els cent trenta-cinc escons del Parlament de Catalunya s'han repartit de la manera que ho han fet, sinó perquè caldrà provar que un 47% de vots és molt més que un 50%. El que queda més clar és que els polítics catalans hauran de demostrar les properes setmanes totes les seves habilitats de seducció, les sabudes i les per descobrir. I als psicòlegs, sociòlegs i teòlegs els tocarà donar una explicació, si cal metafísica, a algunes realitats que la suma de vots ha retornat. Per exemple, a la ciutat de Girona, hi ha hagut un increment de votants exemplar. Si descomptem el moviment demogràfic obvi, vora de 3.600 votants de més han exercit el seu dret respecte al 2012. Ha estat vot independentista o unionista? Si fem servir l'aritmètica més agosarada ambdues opcions es podrien apuntar l'increment. El PP perd més de 1.500 vots que engruixeixen el compte de Ciudadanos. Però no són els més de 4.500 amb què ha incrementat la seva presència el partit de l'Albert Rivera. 500 poden venir de qui va votar la ultra-dreta el 2012. Però la resta? I com es pot comprendre aquest creixement en un partit mancat de cap programa conegut més enllà de discursos demagogs pensats per sacsejar les emocions?

Un altre dubte existencial: si el PSC a Girona manté la seva bossa de votants intacta, en què ha beneficiat la incorporació dels escindits del socialisme comarcal a la llista de Junts pel Sí? Podria ser que, en comptes de sumar hagin restat vots en favor de l'alternativa de més a l'esquerra independentista que és la CUP?

El que està clar és que finalment tenim una fotografia d'alta resolució de com és el nostre país i la nostra ciutat. Podem dir que el vot de les emocions no és el mateix que el vot programàtic. Però el futur està fet molt més d'emocions que no pas d'idees. I evidentment molt menys de programes polítics.