Les eleccions de diumenge passat han suposat una notable modificació en el mapa electoral català i en la composició del Parlament. La presència de noves formacions, el fort ascens d'algunes de les que ja existien i la caiguda d'altres s'han combinat amb un gran increment de la participació gràcies a la qual han votat gairebé 440.000 persones més que al novembre del 2012.

Aquests nous votants s'han repartit de forma desigual entre les diferents formacions, tot i que no han alterat tant com alguns analistes pensaven el repartiment de posicions entre defensors del procés sobiranista per un costat i contraris més escèptics per l'altre. Això sí, dins de cadascun d'aquests sectors han guanyat força les posicions més radicals o exigents.

Ascens dels extrems

Així, pel costat sobiranista es palesa un ascens espectacular de la CUP, que multiplica per 2,7 el nombre dels seus vots i, gràcies que fa forat a les províncies menors, treu un gran rendiment de l'ascens i passa de tres a deu diputats. Al mateix temps, Junts pel Sí acull al seu interior una Convergència ja obertament independentista, sense els miraments de fa tres i cinc anys, i que ha partit peres amb la tercera via d'Unió Democràtica.

Per l'altre costat, Ciutadans, una formació que s'ha enfrontat al sobiranisme i a totes les etapes del procés amb una duresa màxima, es converteix en primera força a multiplicar també per 2,7 el nombre dels seus vots i triplicar també el de diputats. Desplaça en la posició de líder dels unionistes un PSC tradicionalment més contemporitzador amb el nacionalisme i que històricament ha defensat, en moltes matèries -escola i llengua, entre d'altres- posicions molt més properes a CDC i a ERC que al PP i ara a Ciutadans.

On han anat els nous votants guanyats a l'abstenció? Quins moviments hi ha hagut entre formacions? La present anàlisi proposa una possible resposta a aquestes preguntes sobre la base de comparar els resultats de diumenge passat amb els del 2012 i als propòsits d'infidelitat declarats a les enquestes electorals i especialment a la del CIS, corregits per compensar la desviació de les previsions d'aquell treball respecte de la realitat emergida de les urnes.

Junts pel Sí

Junts pel Sí és el clar guanyador de les eleccions amb 62 dels 135 diputats en joc i amb més d'1,6 milions de vots. El seu resultat cal comparar-lo amb el combinat de CiU i ERC de fa tres anys, amb el matís que una part del vot de CiU era d'Unió?Democràtica, absent de la nova coalició.

El cert és que la suma de CiU i ERC, fa tres anys, donava pràcticament els mateixos vots que ara ha obtingut Junts pel Sí, que per tant es beneficia poc de l'augment de participació.

La hipòtesi és que CiU ha cedit uns 0,2 milions de vots a altres formacions (prop de cent mil a Unió, que constitueixen gairebé la totalitat dels vots rebuts pels democratacristians) i ERC també ha escampat cent mil vots cap a altres sigles; del que els queda, CiU aporta 0,9 milions a Junts pel Sí i ERC n'hi aporta 0,4. Quantitats menors del total de la coalició procedeixen d'ICV i alguna altra força, i més de cent mil, d'antics abstencionistes.

La CUP

Una part del vot que ERC cedeix a altres formacions, a l'entorn de 50.oo0 vots, va a parar a la CUP, i s'afegeix als més de cent mil vots propis que la formació conserva des del 2012, ja que registra un grau molt baix de pèrdues gràcies a un nivell de fidelitat dels més alts de l'espai polític català. A això s'hi afegeixen quantitats menors, però que sumen, procedents de CiU i ICV, i a més de cent mil vots d'antics abstencionistes que han decidit fer costat a aquesta formació.

Ciutadans

Ciutadans és un altre gran triomfador d'aquestes eleccions, ja que es converteix en la segona força del Parlament amb els seus 0,73 milions de vots (tot i això, menys de la meitat que els de Junts pel Sí). D'aquesta important quantitat, no gaire més de la quarta part són els seus propis votants de fa tres anys. La resta, que explica el seu gran ascens, els pispa d'altres partits i els arrenca de l'abstenció.

El PP es dibuixa com el principal nodridor de vots de Ciutadans, amb uns 140.000 vots, seguit del PSC amb 100.000 vots més. I la mobilització de nous electors, en aquest cas per frenar l'independentisme, fruit de l'increment de la participació en municipis i barris on el sobiranisme és menys present, suposa uns 300.000 vots per als d'Albert Rivera i Inés Arrimadas.

PP

Si Ciutadans puja a costa del PP i el PSC, aquests dos baixen, lògicament. El que més recula en tots els paràmetres és el PP, que cedeix uns dos-cents mil vots a altres formacions i en rep només uns cinquanta mil procedents d'orígens diversos, entre aquests l'abstenció. El PP conserva poc més de la meitat dels vots que va rebre a les anterior autonòmiques.

PSC

El PSC, al seu torn, manté quasi exactament el nombre de votants de fa tres anys, encara que això suposi una pèrdua en percentatge i en escons que projecta una imatge de reculada. Aquest manteniment del nombre de votants implica que el nombre dels que ha cedit a altres formacions, i essencialment a Ciutadans, és quasi totalment neutralitzat pels vots que ha rebut de l'abstenció i d'altres formacions, en aquest cas en petites quantitats.

Unió

Unió Democràtica de Catalunya, com s'ha apuntat abans, recull uns cent mil vots, que no li permeten entrar al Parlament, i als quals la hipòtesi atribueix bàsicament un origen a CiU, encara que podria aplegar petites quantitats d'altres formacions. Aquests vots, assignats a altres formacions, suposarien un parell d'escons.