A mesura que s'apropa la cita electoral creix la preocupació per l'alta probabilitat que els resultats no facilitin la formació d'un Govern durador i estable. Es tem un trencaclosques que faci necessària la convocatòria d'una nova cita electoral, o bé que permeti investir un president però no li garanteixi un suport continuat.
Aquestes reflexions poden resultar ofensives per a aquells que tenen com a primera i gairebé única prioritat la situació dels empresonats, dels de Brussel·les, i dels cada cop més nombrosos investigats pel procés cap a la declaració d'independència. Però el cert és que el dia 22 començarà un altre procés, el de negociar la formació d'una majoria parlamentària, i les enquestes apunten que serà una tasca complicada.
De fet, el repte serà doble: la investidura i la governabilitat. No van necessàriament lligades. Fa dos anys, les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP es van encallar en el nom del president: els cupaires van vetar la persona d'Artur Mas, i no van afluixar fins a aconseguir el famós «pas al costat». Però l'acord per investir Carles Puigdemont no va suposar l'inici d'un període de calma: bloqueig dels pressupostos, moció de confiança, recuperació de la «pantalla passada» del referèndum... Les exigències de la CUP tenen una part de responsabilitat en els fets succeïts al Parlament i al carrer entre el 6 de setembre i el 27 d'octubre d'aquest any.
Ara que els fragments de Junts pel Sí debaten internament quant pragmatisme són capaços de resistir, la CUP manté l'exigència de la unilateralitat com a peatge d'enteses postelectorals. Si les tres formacions de la DUI sumen majoria absoluta i investeixen president, res no garanteix que no tornin les sacsejades, i aquest cop amb l'ull de l'Estat vigilant i censurant cada passa fins i tot abans que es faci.
I si els partits de la DUI no sumen, la complicació serà encara més gran: qui voldrà ser la crossa d'un pacte que incorpora les exigències cupaires? Difícilment els comuns, que sempre s'han oposat a la via unilateral. Justament això darrer complica l'opció d'una majoria catalanista moderada en què els de Domènech fossin la tercera força en detriment dels anticapitalistes. Aquesta alternativa obligaria Junts i Esquerra a fer renúncies complicades d'explicar als electors.
A l'altra banda, podria passar que el partit més votat fos unionista, i això seria una gran sacsejada, una novetat a la història de les eleccions autonòmiques, i un gran motiu de reflexió, però podria ser una victòria estèril si Cs, PSC i PP no sumen majoria absoluta. I els comuns difícilment s'hi afegiran. Costa d'imaginar els referents catalans de Pablo Iglesias fent costat als corresponents de Mariano Rajoy i Albert Rivera. Pel que fa a un hipotètic tripartit d'esquerres, hauria d'ajuntar ERC, víctima del 155 i amb el president a la presó, amb el PSC, que avala el 155 i com a màxim parla d'indultar Junqueras quan ja l'hagin condemnat (si el condemnen). I a més a més, necessitaria abstencions còmplices difícils d'aconseguir.
Acords de signe negatiu
El problema del quadre polític català és que els acords més transversals són de signe negatiu. Hi ha majoria en contra del 155. N'hi ha, molt àmplia, en la crítica a la gestió del Partit Popular. Podria haver-n'hi en contra de la DUI. Però les mútues incompatibilitats i recusacions impedeixen transitar dels acords en contra als acords a favor.
No és una situació fàcil de gestionar, però el dia 22 caldrà que els 135 diputats electes s'arremanguin i s'hi posin, sabent que allò desitjable i allò possible rarament coincideixen. Aquest és un deure que tots ells han d'atendre, però és un deure especialment indefugible per a tots els que estan en contra de la reducció del nivell d'autogovern de Catalunya. En la mesura que es retardi la investidura s'allargarà la vigència del telecomandament de la Generalitat per part del Govern central. I en la mesura que les institucions de la Generalitat siguin febles, els serà més difícil oposar-se als partidaris de recentralitzar el quadre institucional espanyol.
