Quan al matí va anar a votar, uns pocs cràpules li van dir «feixista», «guilla», «truja», «bruta» i «porca». Els insults no la van arribar a alterar perquè, com diu la dita, «de porc i de senyor s'ha de venir de mena», però sí explicitaven la profunda ferida social provocada pel procés endegat per l' Artur Mas i aparentment finalitzat per en Carles Puigdemont i l' Oriol Junqueras amb la inestimable ajuda de l'ANC i d'Òmnium, quan es proclama la república més curta en el temps que la Història registra respecte del món sencer. A la nit, esdevenia la gran guanyadora dels comicis, en vots i en escons, i entrava en el Guinness del nostre petit país perquè mai abans una força no catalanista, sinó «anticatalana», segons parer del meu amic Jordi Xuclà, excel·lent diputat a Corts per CDC, havia guanyat unes eleccions al Parlament de Catalunya. Es diu Inés Arrimadas.

Tot diu que no serà la primera presidenta de la Generalitat. L'antiga CDC i l'imberbe PDeCAT, és a dir, la «llista del president», ERC i les CUP sumen més escons que no pas Cs i la resta de forces polítiques amb representació parlamentària. L'anomenat «bloc independentista» no s'ha esmicolat malgrat la humiliació patida per la victòria de l'Arrimadas. Resistència granítica que ara, una vegada superat el primer impacte del resultat electoral, veurem si es dona de nou o bé algú llegeix els números i arriba a entendre que no es pot seguir ni menys resseguir el camí que ens va portar al 155, a l'encausament criminal de setze alts càrrecs, a la fugida d'uns i a l'empresonament d'altres, a la intervenció de les institucions d'autogovern i molt principalment a trencar la unitat civil de Catalunya, àdhuc la familiar.

M'agradaria equivocar-me del tot, però mai més serem un sol poble, si és que alguna vegada de debò vam assolir aquesta fita comuna de tots aquells que vàrem integrar l'Assemblea de Catalunya per preparar la transició a un règim democràtic. El nostre és un país de porcellana fina que ha registrat més guerres civils que els estats-nació. Un país que, en paraules d'un historiador el nom del qual ara no recordo, es mou entre el carlisme i l'anarquisme. Un país a la recerca de la seva personalitat perquè quan dorm sap que mai no l'ha definida del tot de tants mites que l'empresonen en la falsedat. Un país que es busca a si mateix i no sap trobar-se.

El panorama parlamentari que ens ha deixat el 21-D no és per llençar coets per part de ningú. Catalunya ha anat perdent força econòmica, dinàmica cívica i credibilitat política. Hem fet molts passos enrere com per ara posar el nou punt de partida en el mateix lloc on vàrem deixar la legislatura del suïcidi. Cal, en el meu humil parer, pensar fredament - el discurs d'en Puigdemont des de Brussel·les no ajuda a fer-ho- i superar la confrontació entre «blocs» que, ben examinats, no ho són gràcies a la seva pluralitat interna. La nova conjuntura exigeix una actitud allunyada de la transitorietat del present per retrobar d'una manera àmplia i generosa el diàleg.

No fer-ho, enquistar-se en el tacticisme i en la puresa de les ideologies, és fer un molt mal servei a Catalunya. La victòria indiscutible de Cs i de l'Arrimadas més la reiteració que els independentistes són menys del 50% dels que van votar haurien de fer reflexionar a tots els grups polítics. Ha quedat clar que aquí ningú pot imposar ni la independència respecte d'Espanya ni tampoc la pertinença a l'Estat actual. L'empat tècnic repetit en unes noves eleccions legals ens diu que els dirigents polítics han de parlar-se molt si de veritat volen que Catalunya surti de l'atzucac que el geni d'en Mas i la tossuderia dels que el seguiren l'han deixat. S'han d'evitar unilateralitats que no porten enlloc i s'ha de conformar un govern que governi i es deixi de proclames inútils. No serà fàcil, però és absolutament necessari aconseguir-ho.