Continuarem vivint la vida en rosa

L'endemà del centenari d'Edith Piaf ben pocs poden dir que no es penedeixen de res

21.12.2015 | 07:37
Democràcia i Llibertat va triar l´hotel Carlemany com des de fa diverses convocatòries, un local que anteriorment solia utilitzar el PP.

El periodista recorre durant el seguiment del recompte electoral totes les seus dels partits a la ciutat de Girona -bé, totes no perquè obvia aquelles en què pels resultats sospitava que no seria convidat a menjar i beure-, aconseguint sopar de gorra i potser, molt de passada, extreure'n alguna informació útil. Però això ja seria a més a més, perquè tants comicis coberts li han permès saber que a la nit electoral cap alegira és sincera, i sí totes les tristeses

Com els futbolistes abans d'un partit important, l'alcalde de Girona buidava la bufeta cinc minuts abans que a les vuit en punt les televisions donessin a conèixer els sondejos a peu d'urna. La pixarada dels nervis, en diuen els futbolistes. Era als lavabos del Carlemany i no em vaig atrevir a interrompre'l. Passant-li pel darrere el vaig deixar amb el seu assumpte entre mans.

I feia bé d'alleugerir els esfínters, perquè a les vuit en punt els pocs fidels convergents que hi havia mirant les pantalles de TV a l'hotel Carlemany es van quedar amb cara de fer-s'ho tot a sobre. Aquests sondejos els donaven tal misèria de vots i escons que confesso que em vaig sentir malament endrapant a base de bé els entrepans, vi, cervesa i truita de patates que estaven a l'abast de qualsevol que no hagués perdut la gana, o sigui de qualsevol que no fos militant de CDC. Més avançada la nit els sondejos que compten de debò, o sigui els que surten de les urnes, van apaivagar la castanya de CDC, perdó de DL, fins al punt que el de nou diputat Jordi Xuclà s'abraçava a tots el fidels i inclús els no fidels -un servidor-, convidant a cava, cosa que tampoc no tenia massa mèrit perquè hi havia barra lliure. Els resultats de la nova CDC no deixaven de ser misèrrims, però comparats amb el que els donaven els sondejos tenien sabor a glòria beneïda.

El més destacable de la seu de DL va ser, com és tradició, la truita de patates. O sigui, la truita espanyola. Afortunadament la desconnexió no ha arribat a la gastronomia -de fet no ha arribat enlloc-, ja que renunciar a la truita espanyola del Carlemany suposaria a CDC, o a DL o com es diguin la propera vegada, una important pèrdua de suport. Més important encara, vull dir. També és destacable, però això no es menja, un grup de senyores assegut en un extrem i que juraria haver vist allà mateix en totes les nits electorals que guardo a la memòria, és ?igual quin partit hagi triat el Carlemany. Les bones senyores s'asseuen, mengen, beuen, i cap a les deu marxen a casa satisfetes i pregant perquè s'avancin els propers comicis.

Vaig marxar del Carlemany en un moment de disbauxa, riure i felicitat autèntic, potser l'únic de tota la nit: sortia Duran i Lleida per TV reconeixent el fracàs i indicant que deixava de ser diputat després de 33 anys escalfant escó.

"Je ne regrette rien"

La jornada electoral se celebrava just l'endemà del centenari del naixement d'Edith Piaf, però els únics que ahir podien cantar que no es penedien de res de res eren Podem i ERC. En canvi CDC, UDC, PP i C'S, inclús el PSC-PSOE, tenien a la vista dels resultats molts motius per penedir-se del que han estat fent els darrers mesos, tot i que amb les seves declaracions postelectorals volguessin fer creure que viuen la vida en rosa.

Em perdonaran que divagui així, però a cada seu electoral em van convidar a unes copes i l'alcohol és el que té. Al PSC em vaig conformar amb un entrepà de xoriço i una Xibeca. Xoriço i Xibeca, sí, per fer-los entendre que continuo tenint molt clar qui va ser el "senyor X" dels GAL.

Els teòrics guanyadors de les eleccions, o sigui el PP, celebraven el seu, ehem, triomf al bar de sota la seu. Celebrar és un dir, perquè més semblava un funeral que altra cosa. Per descomptat que seguien la jornada per TVE i no per TV3, però ni això era capaç d'animar els populars gironins, que apetxugaven amb la seva pròpia derrota a la demarcació i amb l'amarga victòria del líder Mariano a Espanya.

Vaig obviar les visites a C'S i UDC. Sí, jo també conec l'èpica dels perdedors, el romanticisme de la derrota i blablabla, però ja que em toca treballar en diumenge prefereixo anar on sé que seré convidat, sigui perquè realment celebren alguna cosa, sigui perquè ho volen simular. Ni a UDC ni a C'S hi cabia cap de les dues opcions.

ERC per una vegada va triar un restaurant -el DO Taverna- per fer el seguiment, segurament pensant que en haver-se convertit en el calaix de sastre que tot ho recull, la seu del partit se'ls faria petita. I efectivament, a la DO Taverna hi havia els Olòriz, Margall i tanta gent que en caient del cavall s'han tornat d'ERC de tota la vida. Però hi havia sobretot unes patates braves de xuclar-se els dits. Una altra tapa espanyola que aconsella no desconnectar.

En Comú Podem, que de tot en fa un símbol, va celebrar a Escudella Solidària, amb viandes elaborades pels mateixos militants. No sabien, pobrets, que a partir d'avui seran utilitzats per pregonar als quatre vents que Catalunya ha demostrat que està a favor del dret a decidir. I seguirem vivint la vida en rosa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema