El poder desgasta, i el poder absolut desgasta absolutament. També corromp. Mariano Rajoy acaba d'aprendre aquesta dura lliçó el dia 20D. S'entén ara que desitgés postergar indefinidament la convocatòria d'eleccions. El seu resultat al capdavant del PP és indecent, segellat amb la pèrdua de 63 diputats i gairebé quatre milions de vots. Un balanç indecorós però exacte d'una legislatura governada d'esquena a la ciutadania. Le Monde batejava ahir mateix al president del Govern com "el malvolgut".

En nom de l'equanimitat, Pedro Sánchez no li va a la saga a Rajoy. El PSOE s'ha dessagnat en dos milions de sufragis, malgrat la qual cosa ahir a la nit s'anunciava xampany a Ferraz. Un altre resultat indigne, que contribueix a emmascarar la debacle del PP. La gran coalició va començar a funcionar la nit electoral. En tot cas, els socialistes han obtingut un marcador indigne de la trajectòria del seu partit, trenta escons per sota del seu pitjor marcador en democràcia. El sostre el van perdre fa dues legislatures, ara s'han quedat sense terra ni consol.

És gairebé innecessari afegir que els partits del tornisme han aconseguit el pitjor marcador conjunt de la seva història, per sota del 51 per cent dels vots. PP i PSOE van arribar a acaparar el 84 per cent dels sufragis. Aquí cal donar entrada a Podem, que passa de zero a 69 diputats amb les seves quatre divisions i els seus cinc milions de votants. El seu comportament es converteix així en peça clau per a tota aliança que desemboqui a La Moncloa. Només la llei electoral ha impedit que Pablo Iglesias i Albert Rivera provoquessin un esvoranc irreversible al casc del portaavions bipartidista.

Els emergents han jugat en camp contrari. Ciutadans ha comès l'error addicional de deixar-se absorbir per la formació de Rajoy durant la campanya, jurant-li fidelitat eterna. L'esquerra va mostrar la seva habitual miopia, en atacar a la formació d'Albert Rivera en lloc d'abonar la seva erosió del partit conservador hegemònic fins ara. L'inventor de la frase "Ciutadans és pitjor que el PP" es mereix una estàtua al costat del monòlit de Pedro Sánchez.

El protagonista d'unes eleccions és el president que aspira a la renovació del seu contracte. Un resultat decent per a Rajoy es xifrava en 150 diputats. Perdia un vint per cent de la seva potència, però les minories se sentirien obligades a investir-lo. Amb menys de 120 escons, el president del Govern en funcions estava obligat a dimitir ahir mateix. Es va quedar penjat a la vora de l'abisme, cap formació pot donar-li suport sense contagiar-se d'un descrèdit corroborat per les urnes.

Espanya vol canviar, i es va sotmetre ahir a la teràpia de xoc més radical que autoritza la legislació vigent. Rajoy no tindrà garantit el dret a una segona legislatura en la mateixa nit electoral. De nou, per primera vegada en la història de la democràcia, perquè la continuïtat automàtica ha estat garantida per a tots els presidents del Govern elegits des de la mort de Franco. Suárez va renovar el 1979 amb 168 diputats, que milloraven la seva marca anterior. González va repetir amb 184 el 1986, per sobre del llistó de la majoria absoluta. Aznar en va pujar trenta el 2000 per coronar també el govern en solitari.

L'anàlisi exigeix sobreposar-se a la ficció que les eleccions ja s'havien celebrat, a través de centenars d'enquestes. Rajoy no només ha obtingut el pitjor resultat d'un president a la reelecció, sinó també el més modest del seu partit al llarg de l'últim quart de segle. Els votants venien advertint que es tractava del pitjor inquilí de la Moncloa, en els sondejos del CIS governamental. El PP va decidir abstreure's de les dades, igual que en tantes altres facetes del seu Govern. Es parla aquí d'un partit que escull Rafael Hernando com a portaveu parlamentari per redreçar la seva pèssima imatge.

Ja es pot sol·licitar en igualtat de condicions la jubilació anticipada de Rajoy i d'Artur Mas. Era incoherent que el president en funcions pagués la seva aposta fallida, abans que ho fes un president en funcions que ha condemnat el PP a la irrellevància a Catalunya. Els populars són els sisens i últims a la comunitat catalana, amb cinc diputats de caiguda des dels onze anteriors.

En el pugilat entre Rajoy i Mas, l'encara líder popular queda més lluny de la majoria absoluta que el seu antagonista des de Junts pel Sí. Convé que demani consell a l'enterrador de Convergència. Les tribulacions a què serà sotmès el PP al Congrés, no tindran res a envejar a les vicissituds que ha travessat el president en funcions de Catalunya per repetir en el càrrec.

Els ascensos irresistibles de Podem i Ciutadans no són il·limitats. En les eleccions prèvies a l'arribada de Syriza al Govern, es va col·locar en segona posició per darrere dels conservadors de Nova Democràcia, però va anul·lar els socialistes del Pasok. A Espanya, el secretari general del PSOE plantejarà les seves aspiracions a la Moncloa malgrat haver-se deixat el vint per cent dels seus diputats davant un rival en caiguda lliure. Un cop més, la indecència del candidat socialista es basa en el fet que ha contribuït a emmascarar el fracàs de Rajoy.

No es pot menystenir el triomf dels refugiats polítics, dels germans menors que han sortit replicadors a PP i PSOE. Tant Podem com Ciutadans han aconseguit que acudir a les urnes torni a ser sexy, mai un vot havia estat tan útil. Milions d'orfes del bipartidisme han escollit deliberadament formacions febles, per assaltar de forma més directa i pacífica el sistema nerviós central del poder.

Espanya s'ha complicat la vida. No obstant això, la continuïtat de Bárcenas com a referent, o el manteniment sense traves d'un president que excusa a Rodrigo Rato, havia de desembocar en el rebuig de la meitat dels votants. Quatre milions de persones poden estar tan equivocades com una de sola, però la lògica futbolística abraçada per Rajoy recomana la destitució de l'entrenador en controvèrsies de tal desproporció.