Quant costa obtenir un diputat?

Els socialistes van tornar a ?gua?nyar ahir a la província de Sevilla i van aconseguir cinc diputats -un menys que el 2011-, mentre el PP va obtenir-ne tres -dos menys que fa quatre anys-; Podem i Ciutadans dos cadascun, i IU va perdre l'únic escó que tenia. Els resultats d'ahir a les eleccions generals a Sevilla han deixat altres dades, com que el PP va perdre nou municipis en els quals va vèncer el 2011

A la província de Barcelona, la coalició d'esquerres En Comú Podem va guanyar amb nou diputats, seguida del PSC amb sis, d'ERC amb cinc, de DL, la nova marca de CDC, amb quatre, Ciutadans també amb quatre i tres el PP i d'aquesta manera ?s'acabava amb una tradició.

Com la pesada pedra de Sísif, en cada contesa electoral torna el debat de la sobrerepresentació dels partits a les zones rurals i el perjudici que suposa per als ciutadans de les zones més urbanes. És el cas de Catalunya, on la circumscripció única hauria permès a En Comú Podem i a Ciutadans un increment d'un diputat cadascun, en detriment de les dues forces que reben més suports a les comarques d'interior. Tant els de Pablo Iglesias i Ada Colau com els d'Albert Rivera aconseguiren pujar un representant pels vots que reben a Barcelona, mentre que els convergents i els republicans perdrien els suports de Lleida i Girona.

Això es reprodueix al conjunt d'Espanya i fa més difícil l'entrada de partits com IU,?malgrat el seu nombre de suports. Mentre IU va aconseguir dos escons amb els seus 923.105 suports, el PNB es va adjudicar sis seients al Congrés amb 301.585 paperetes. D'una altra forma, al partit d'Alberto Garzón cada diputat li costa 461.552 vots, enfront dels 50.264 que requereix la formació basca.

Si el Congrés fos un mercat d'escons, IU-Unidad Popular ahir va pagar el preu més car per aconse?guir-ne per a la pròxima legislatura. El seguiria Bildu, que ha necessitat 109.233 vots; Ciutadans, amb 87.511 suports; Podem, amb 75.207; Democràcia i Llibertat, amb 70.687 i ERC, amb 66.587. Els grans partits van afrontar un cost menor: al PSOE cada escó li va costar 61.542 vots, mentre que el PP cada lloc a la Cambra li costa 58.662 sufragis.

No és una qüestió de justícia poètica, sinó de la circumscripció en la qual es vota [cada circumscripció és una província], la seva grandària, el nombre de partits que es presenten als comicis i la població.

Abans de res, cal saber que a cada província li corresponen almenys dos escons -excepte Ceuta i Melilla que tenen un- i que cada partit ha de tenir almenys un 3% dels vots en la circumscripció per optar a un escó.

A partir d'aquí, el sistema tracta d'establir una espècie de ponderació per compensar les zones amb menor població i és llavors quan sorgeixen les desigualtats: en les circumscripcions més poblades es necessiten més vots per aconseguir un diputat i en les menys poblades, menys.

L'exemple de vot desigual

Recorrem a l'exemple de Sòria -aquest que també apareix com la pedra de Sísif en cada cita electoral-: un vot en Soria val tres vegades més que un vot a Madrid. A Sòria, amb una població de menys de 100.000 habitants, li corresponen dos escons, i a Madrid, amb més de sis milions d'habitants, 36.

Per als partits més petits d'àmbit nacional és més complicat aconseguir representació, tal com es lamentava Alberto Garzón en la primera valoració dels resultats electorals del 20-D: «Necessitem 400.000 vots per aconseguir un escó, altres 60.000».

Això permet elucubrar amb la composició del Parlament espanyol si els vots de tots els ciutadans tinguessin el mateix valor independentment de la residència del votant.

Com es pot veure a la imatge superior, hi ha canvis substancials. Així quedaria el Congrés amb una llei electoral de circumscripció única: el PP i el PSOE perdrien 39 escons, mentre Podem, Ciutadans i IU aconseguirien 25 escons més dels que han obtingut en cadascuna de les províncies.