Reparar el dany fet per Mas

«La CUP no vol donar-li suport. Com m'he fet farts d'escriure, en solitari, no ho volia abans de la votació de diumenge i ara encara menys. En canvi, probablement acceptaria la candidatura de Raül Romeva o de Neus Munté. Qui continua sense acceptar deixar el pas a un altre és Mas»

22.12.2015 | 08:03
Reparar el dany fet per Mas

És típic. S'arriba a una situació que no hi ha per on agafar-la i un hom es demana: «Com pot ser que hàgim arribat on estem?». Modèstia a part, jo ho sé i, en la mesura de les meves possibilitats, ho he estat exposant bastant des la Transició.

M'he mogut al bell mig de tones de cofoismes de tota mena però mai no vaig contraure aquesta greu malaltia social de la qual sempre hi ha hagut superàvit. En la seva fase més greu, avui terminal de necessitat, la va fer néixer, del no-res, Artur Mas. Va llençar un incomprensible secessionisme del qual no hi havia cap necessitat ni tampoc cap bon precedent. No se'l va veure a venir per ser marginal.

Ho puc escriure perquè una de les meves primeres feines - i la primera d'allò d'«estar en plantilla» -va ser treballar en l'elaboració de la Gran Enciclopèdia Catalana. Allí hi hagué grapats d'independentistes. Eren mirats com superats. Llavors en la cultura hi dominava el PSUC.

Ha estat Mas qui ho va recuperar com a discurs per intentar ser reelegit. Havia de percebre que per la baixa qualitat de la seva gestió no seria mai reelegit. La primera clatellada electoral que va rebre estant en el poder, el 25-N, el va afectar molt. Es volgué camuflar darrere la cabòria secessionista. Ho havia fet el dictador Franco amb Gibraltar i, en el 1982, hi excel·liren uns goril·les uniformats argentins amb la seva invasió de les Falkland o Malvines.

Sense aquella maniobra de Mas, que només concebia com utilitària, ara Catalunya i el conjunt d'Espanya no estarien tan desarborades com visiblement estan. Mas fou el primer que va gosar imposar una política que en dic «de trencadissa». És anar vers els extrems, vers el caos i eventualment cap a fer sang.

Com a pioner d'un gran desastre ara hauria de ser el pioner en el penediment i en el demanar-ne perdó. No ho farà, perquè el seu egocentrisme és tan immens com l'encens que li han estat tirant a sobre els seus cortesans i ha difós fins al ridícul TV3.

Avui la classe política catalana es divideix en dos grans aplecs. Un és el dels que volen que Mas desaparegui de la vida cívica, però encara no gosen dir-ho en públic. L'altre, el formem aquells que ho volem i ho diem. Personalment, a més, crec que no podrem anar mai més vers enlloc si abans el conjunt de la societat no s'assabenta del drama que ha encarnat el pujolisme, tant sota Pujol com sota Mas.

No podem sortir en fals del que ha estat un immens malson. Hem de conèixer l'etiologia de la nostra greu malaltia i fer-ne una diagnosi acurada. Només així hi podrà haver un tractament acurat. Tots plegats, hem de fer una gran ablució. Podem haver estat contaminats.

Per acabar, anem al moment polític actual. Mas encara vol ser candidat a la presidència de la Generalitat. La CUP no vol donar-li suport. Com m'he fet farts d'escriure, en solitari, no ho volia abans de la votació de diumenge i ara encara menys. En canvi, probablement acceptaria la candidatura de Romeva o de Neus Munté. Qui continua sense acceptar deixar el pas a un altre és Mas. Encara diu que prefereix convocar ell unes noves eleccions, encapçalant el seu esquàlid clan, el que va rebre la clatellada diumenge. Ara Mas no podria anar més enllà d'aconseguir mitja dotzena de diputats i amb cap possibilitat de pacte. Em recorda aquells tirans que en els seus últims moments amenacen de llençar a l'atac divisions de les quals ja no queden soldats.

S'han de mostrar els darrers moments de Mas. Ell va abusar de litúrgies emfàtiques i malignes. Ara no se'n pot anar de puntetes: tenim el dret de recuperar la nostra imatge de persones lliures. En gaudíem i ell l'ha danyat. És molt just demanar que es repari aquest dany.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema