«Es més utòpica la Catalunya fantasiosa que ens dibuixen que modernitzar l'Estat»

Ningú no es pot apropiar el somriure en general. I de les revolucions, com a historiador li puc dir que de somriures no n'han portat gaires.

És independentista?

No, jo sóc profundament federalista.

I per què no, si molta gent assegura que amb la independència serem rics i feliços?

Perquè la realitat ens demostra que això no seria així. Si fóssim independents seríem un país normal d'Europa, amb els mateixos problemes que qualsevol estat actual. No seríem especials. Jo a Catalunya me l'estimo molt, però seríem una part més d'Europa.

Pas mal, diria un francès.

Al final considero molt més utòpica aquesta Catalunya fantasiosa que alguns ens dibuixen, que no pensar que un estat es pot modernitzar, quan hi ha molts més agents disposats a fer això darrer.

Un demòcrata hauria d'estar com a mínim a favor del dret a decidir, o sigui d'un referèndum.

Ni m'oposaré ni em mostraré a favor d'un referèndum a Catalunya. El meu model és el federal, un model amb unes bases molt sòlides i que a més té un full de ruta molt clar.

Amb aquestes seves idees, quantes vegades li han dit "botifler" o epítets similars?

Alguna vegada, però per una persona que tingui el cap calent -n'hi ha a totes les opcions polítiques- no s'ha de generalitzar. Si m'ho diuen i ho pensen és el seu problema, jo no m'hi considero, i al final sóc jo qui em valoro a mi mateix. El meu catalanisme, per mi, està fora de discussió. Que alguns independentistes em considerin botifler no m'ha de preocupar, també hi ha independentistes que consideren botiflers altres independentistes.

Anem a les eleccions: l'objectiu del PSOE és aquesta vegada una derrota honrosa?

No, l'objectiu del PSOE és aconseguir la victòria. Si no, no caldria que ens presentéssim a les eleccions.

Per què costa tant que s'entenguin amb Podem, si teòricament hauria de ser fàcil?

D'entrada costa d'entendre, perquè ens enteníem sense problemes pràcticament en un 97% del que es va posar sobre la taula. I ens entenem arreu de l'Estat, Catalunya inclosa. L'únic factor diferent el trobem a Madrid i és Pablo Iglesias. Si no ens entenem amb Podem per fer un govern a l'Estat és per Pablo Iglesias.

Doncs per què durant la campanya els socialistes ataquen més Podem que el Partit Popular?

En el debat televisiu a quatre, Pedro Sánchez va atacar Rajoy tres o quatre vegades més que Pablo Iglesias. Iglesias no, Iglesias va atacar igual Sánchez que a Rajoy.

Aquestes tensions entre PSOE i Podem no acabaran beneficiant electoralment el PP?

Desgraciadament, podem pensar que sí. Les esquerres han de tenir molt clar que el nostre adversari -que no enemic- és la dreta del Partit Popular. Nosaltres ho tenim molt clar, però sembla que hi ha algunes esquerres que no ho tenen prou clar.

Què li diria a Susana Díaz si la tingués al davant?

Li diria que el projecte federal en el qual estem tots embarcats està basat en el diàleg, en la cooperació i en l'entesa de tots els pobles d'Espanya. I que tot això ha de ser la prioritat màxima per a tots aquells que ens diem federalistes.

Els treu vots a vostès, cada vegada que parla?

Jo em preocupo de Catalunya, ella que es preocupi del seu territori.

No seria millor que el PSOE es quedés sempre a l'oposició, on fa un bon paper? Cada cop que toca poder, els ideals queden aparcats.

Si alguna cosa mostra la història recent de l'Estat, des que va arrencar altra vegada la democràcia, és que ha sigut sota governs socialistes que s'han fet passos decisius cap a la modernitat. S'han defensat els drets de tots els treballadors, s'ha universalitzat la sanitat, s'ha obert la universitat a totes les classes socials... Es demostra que només s'avança amb els socialistes al Govern.

Les enquestes indiquen que el votant del PSC i el PSOE pertany a una franja d'edat elevada. Estan perdent el tren?

Pot haver-hi aquesta percepció en general, i ser atractius pet sls joves és un dels reptes que tenim. Però després, en concret, quan estem en governs locals, treballem molt amb els joves i ens fan moltes propostes.

La imatge del socialisme és Felipe González a dalt d'un iot fent vida de milionari?

A banda del comportament que pugui tenir ara Felipe González, està fora de tot dubte que com a president va fer que l'Estat fes un salt endavant. Va deixar consolidades unes llibertats i uns drets que en aquell moment eren febles, fins al punt que la dreta no els ha pogut aniquilar.

Ja, però les seves aparicions i manifestacions actuals no els fan perdre vots per l'esquerra?

No ho sé, el Felipe que tinc jo en ment és el que va dur-nos a fer un salt qualitatiu en un moment molt complicat. Les seves actituds d'ara són les seves actituds d'ara, però el que hem de posar en valor és la gran obra de la seva vida.

Hi hauria d'haver dimissions, si el PSOE queda tercera força?

Primer hi hauríem de quedar, i dubto molt que hi quedem. Crec que el que haurem de fer a partir del dia 26 és conformar un govern que tiri enrere les polítiques de revengisme contra tot el que havia fet l'esquerra en aquest país.

Ja sé que la política municipal és una altra cosa, però els votants veuen que a Girona el PSC dóna suport a un partit independentista.

Les eleccions municipals no es poden repetir, i és necessari un govern estable. I a més, amb les àrees que tenim al nostre càrrec a Girona, donem el perfil més d'esquerres i més social. A vegades un partit ha de sacrificar el benefici propi en favor de la ciutat o de la societat on estigui.

DUI o RUI?

En política, les coses unilaterals serveixen de ben poc.

El Padrino, o com fer a Pablo Iglesias una oferta que no podrà rebutjar

Albert Soler | Girona

No és estrany que Marc Lamuà triï «El Padrino» com a pel·lícula referencial. Sobre els socialistes d´aquest país plana la llarga ombra d´un antic jove rebel que, des dels quilos de greix i de diners que ha acaparat durant la vida, avui mou encara els fils que guien la vida dels seus descendents. Com el Vito Corleone del film de Coppola, el padrí dels socialistes espanyols foma cigars cars i somriu amb condescendència perquè sap que ningú no podrà demostrar mai la seva culpabilitat en cap dels crims dels quals se l´acusa.

No són les semblances amb Felipe els motius que impulsen el candidat gironí a elegir El Padrino», o potser sí, i ell no sap que és el seu inconscient qui ha fet la tria. Per Lamuà, aquesta pel·lícula «representa una època molt concreta, i també reflecteix què volem ser, com som en aparença i com som en realitat». Una triple vessant que ben bé pot aplicar-se al PSC, que vol ser una alternativa de govern, els ciutadans el veuen com un partit en caiguda lliure, i en realitat és un apèndix del PSOE que va refundar Don Vito. «M´agrada també la forma com ensenya que pesen les arrels però estem obligats a mirar el futur, com els pares han de mirar pels fills, i com dins del mal a vegades hi acaba havent bé», afegeix el nostre candidat. Un està temptat a respondre-li si aquest bé dins del mal no serà el temut sorpasso, que significaria la derrota dels socialistes però segurament la seva regeneració. Però un, de natural prudent, calla.

En la política, com en la màfia si és que tenen diferències -«la política i el crim són el mateix», diu Michael Corleone en una escena-, mai no hi ha res de personal, es tracta només de negocis. Avui es pot atacar sense pietat un rival i demà oferir-li un pacte, ja que com li explica Lucchessi a Vincent Corleone i saben molt bé els dos padrins, Corleone i González, «les finances són un arma, i la política és l´art de saber quan disparar aquesta arma». Pedro Sánchez, que seria l´Al Pacino si fos més espavilat, hauria de saber que no es pot oferir un pacte a Pablo Iglesias sense dir-li abans: «Li faré una oferta que no podrà rebutjar». I que per assegurar-se´n convé deixar-li al llit, mentre dorm, un cap de cavall.