«En el nom del pare»: les clavegueres de l'estat, o sigui de tots els estats, de tots

23.06.2016 | 00:00
«En el nom del pare»: les clavegueres de l'estat, o sigui de tots els estats, de tots

Vaig veure «En el nom del pare» als 30 anys, edat prou avançada per no sorprendre'm de res que realitzés l'estat britànic ni cap altre (a Espanya ja havíem viscut el GAL). Feia temps que havia arribat al punt de no retorn, aquell en què comprens que la primera funció d'un estat és reprimir. Teresa Jordà, a qui el film va impressionar més que a mi, el que vol és precisament construir un nou estat, de la qual cosa dedueixo que no ha arribat al meu punt de no retorn i encara creu que hi ha estats més bons que els altres. I això que algunes actuacions de la policia catalana donen a entendre que els seus caps van veure també el film de Jim Sheridan, prenent bona nota de la manera de fer dels seus col·legues britànics.
Daniel Day-Lewis és un pobre desgraciat a qui encolomen un atemptat a la convulsa Belfast dels anys 70. Res estrany, una persona que tant és un tetraplègic com un indi mohicà com president dels Estats Units, és el sospitós ideal. De rebot condemnen també el seu pare, que volia ajudar-lo, i el tanquen a la mateixa presó. I és que el Regne Unit sempre s'ha pres molt a pit el reagrupament familiar, fruit de les llargues separacions familiars que els seus ciutadans patien en l'època de l'imperi.
Explica Teresa Jordà que la cinta -basada en un cas real- li va ensenyar que «no hi ha ni bons ni dolents, que el patiment i la lluita pels ideals no sempre són justificables, però sí dignes de ser defensats». Frase que a mi, que només accepto patir quan veig un partit del Barça, em sona més èpica que Day-Lewis exclamant «Lluitaré! En el nom del meu pare i en el de la veritat!»
Els catalans sempre han mirat amb certa enveja els independentistes irlandesos, no pels seus actes violents sinó per la perseverança i la capacitat de lluita. Enveja, que quedi clar, no significa ganes d'imitar-los, ja que no té aspecte Oriol Junqueras de ser partidari d'una vaga de fam, ni que fos de cinc hores de durada. L'independentisme català ni agafa les armes ni abandona els coberts.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema