A la monumental El día del Watusi, l'aspirant a trepa Fernando Atienza no triga gaire a comprendre el funcionament de la política espanyola: "Burócratas hasta la médula, de una mediocridad enquistada en los pasillos oficiales como una caja de extintor, todos coincidían en que sólo se trataba de desmantelar la vieja burocracia para crear una nueva ajustada a los tiempos". Els temps van canviant i la política s'hi ha d'anar ajustant. Si no va ser possible fa sis mesos, potser ho sigui avui. Ho ha de ser, perquè una nova repetició de les eleccions seria un escàndol de dimensions imprevisibles. A partir d'avui tampoc no hi haurà majoria, però hi haurà pacte. N'hi ha d'haver, i el que passi després és igual. Com diu el mateix Atienza i han comprovat en la seva pròpia pell els polítics catalans, "los pactos y los huevos existen para que alguien los rompa antes o después".

La sort per als soferts ciutadans ha sigut que el Brexit ens ha enxampat al final de la campanya, així ens hem estalviat els nostres polítics interpretant el referèndum anglès de la manera més positiva per a cadascun d'ells. I ni així, amb un sol dia, hem pogut evitar que des d'una banda i altra se'ns hagi assegurat que els referèndums són perjudicials i que els referèndums són desitjables, que el Brexit afavoreix les aspiracions de Catalunya de ser independent i que el Brexit afavoreix les aspiracions d'Espanya de reconquerir Gibraltar, que això demostra que hi ha vida fora de la UE i que això demostra que cal mantenir-se dins de la UE. Res de nou en el país on tothom té raó i la realitat existeix només per molestar.

Més temps de campanya ha ocupat el Fernandezgate, però falta saber exactament com haurà influït en les intencions de vot. En altres països no hi hauria dubtes, però estem parlant d'Espanya i no és descartable que acabi beneficiant el partit del govern.

Deixant de banda aquests ensurts, la campanya electoral ha sigut tan planera com es podia esperar d'unes eleccions que ja s'havien celebrat sis mesos abans. Els mateixos candidats, les mateixes idees, les mateixes aspiracions... Tot electoralment igual, sí, però políticament molt diferent. Per començar, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez s'enfronten cadascun al seu propi armageddon. Un descens del PP, per lleuger que sigui -i les enquestes així ho pronostiquen- donaria la raó a les cada vegada més nombroses veus que consideren que el problema és el president, que sense ell s'hauria format govern. No gaire més amable és el panorama per a Pedro Sánchez si aquesta nit es consolida el tan temut -pels socialistes- sorpasso i Unidos Podemos queda per davant del PSOE: tret de la dimissió -voluntària o forçada pels barons- li quedaria pactar amb Unidos Podemos (tota una humiliació fer-ho ara, amb menys escons, quan Iglesias no va voler donar-li suport fa mig any quan el PSOE estava per davant) o amb el PP, ni que sigui abstenint-se en la votació d'investidura. Però això únicament podria significar la mort política no només de Sánchez sinó del PSOE. Com a mínim, del PSOE considerat partit d'esquerres.

Una possibilitat i altra, el descens del PP i el sorpasso, dependran probablement de pocs vots, o sigui que la nit es farà molt llarga, més que a Ferraz i Génova, als domicilis de Rajoy i Sánchez, que demà mateix a aquesta hora ja podrien ser morts vivents.

Més tranquils poden estar Pablo Iglesias i Albert Rivera. Les enquestes -especialment en el primer cas- els són favorables, però a més no estan obligats a assolir bons resultats, com sí hi estan Rajoy i Sánchez. Només una desfeta de Unidos Podemos o de Ciutadans, bastant improbable, els endinsaria en una crisi.

I l'independentisme?

L'independentisme, mentrestant, a la seva. Uns, la CUP, renuncien a participar en unes eleccions que consideren d'un país estranger. Els altres, ERC i CDC, no han aconseguit visualitzar en una única llista electoral l'acord amb el qual governen Catalunya. Uns i altres esperen treure bons rèdits de la fragmentació del Congrés, ja que els seus vots, pocs o molts, tindran un alt valor de mercat. La llei de l'oferta i la demanda impera també en els parlaments. L'objectiu, bastant improbable, és aconseguir un referèndum, però benvinguts seran tots els avantatges que es puguin assolir pel trajecte. Ja va deixar escrit Kavafis que l'important no és arribar a Ítaca, sinó el camí.

Els daus estan a punt de ser tirats. Els pactes ja fa dies que s'estan forjant, qui sap si algun de tan sorprenent com el que porta a exclamar al català Vilabrafim, altre cop a El dia del Watusi: "La política hace extraños compañeros de cama, vale. Pero, joder, esto es como acostarse con enanas siamesas".