A mitja tarda una anglesa solitària, tenyida de ros, amb vestit blau de nit i sabates de taló, bevia cava a la terrassa del Carlemany amb tanta dedicació com si el Brexit anés a impedir-li assaborir més aquesta beguda europea. Allà seguia a primera hora del vespre, serena tot i les cinc copes que jo havia pogut comptar-li, més les que ignoro. La seva massa corporal per força havia de mitigar els efectes de tot l'alcohol que es pogués introduir al cos, però curiosament no espantava els homes que, en processó quasi organitzada, un darrere l'altre van anar donant-li conversa tota la tarda, amb l'esperança que el verb es fes carn. Van començar grups d'anglesos que han vingut a jugar a golf i reposen a l'hotel, i van seguir apoderats de CDC que arribaven al Carlemany i aprofitaven per entaular conversa amb la voluminosa dama, intentant atraure-la a la casa gran del catalanisme i qui sap si a alguna altra casa, i convidant-la inclús a entrar a la sala on es seguien els resultats. Va intent. L'únic moviment que va dur a terme tan gran senyora va ser per traslladar-se a la barra interior de l'establiment, on va demanar més cava.
La presència de la gens vaporosa lady servia per alegrar els primers convergents que arribaven a l'hotel Carlemany on la formació seguia el recompte de vots. Els sondejos a peu d'urna els donaven cinc miserables diputats a Madrid. Després diran que aquests sondejos no serveixen de res, però als convergents els van servir perquè arribar a vuit, o sigui repetir el pobríssims resultats de les eleccions de fa mig any, se celebrés com un triomf. La simple alegria de que no es va convertir en realitat el que les televisions anunciaven a les vuit en punt, feia levitar tots els convergents que es van aplegar al Carlemany. Amb resultats similars Jordi Pujol estaria una setmana repartint calbots, si els viatges a Andorra li deixessin temps. Les coses han canviat, a la casa convergent.
Temps enrere, els simpatitzants i la premsa compartien espai amb els candidats, tots en la mateixa sala menjant entrepans i truita de patates. Ara ja no és així, i se'ls troba a faltar. Em refereixo als entrepans i la truita, és clar. Només per la truita de patates del Carlemany no m'importaria repetir els comicis cada mes. Empès per la gana més que per la curiositat, i aprofitant que tothom estava pendent d'un Xuclà exultant pels seus vuit diputadets, vaig entrar d'estranquis a la sala dels apoderats. Quina tristor. Uns pilonets d'entrepans de formatge i de pernil, escortats per desenes d'ampolles d'aigua (!) era tot el que s'oferia a la vista. Ni rastre de la mítica truita de patates, ni rastre d'ampolles de cava, si bé això darrer podria ser degut al fet que una estrangera n'havia esgotat les existències a l'hotel. Suposo que des de CDC se'm respondrà que també aquesta retallada és culpa de Madrid.
El PP va seguir el recompte també des d'un hotel, el Hilton Double Tree. Els votants populars pertanyen a la franja d'edat més alta i, com que la nit podia ser llarga i tensa pels nervis, van optar previsorament per un hotel que es troba just davant d'un ambulatori. Finalment la folgada victòria popular va fer innecessari traslladar cap simpatitzant a l'altra banda del carrer. Al PP, per cert, no han abandonat el sa costum d'oferir entrepans i barra lliure a tots els presents, tan militants com, sobretot, premsa. I aquesta vegada amb sorpasso: després de molts anys, han superat la qualitat dels entrepans convergents.
ERC va fer el seguiment en un bar-restaurant, el Savoy. A mesura que aquest partit s'ha anat consoidant en el poder i els bons resultats, ha millorat també la nit electoral. Dels temps quasi clandestins en què el seguiment es vivia a la seu del partit, en una petita televisió i amb entrepans es diria que fets per alguna militant de bona fe, es va passar a una taverna de la plaça Independència i, ahir, a una cafeteria de mític nom novaiorquès.
PSC, C'S i En Comú Podem van renunciar a la xefla pública i es van quedar a les seves seus.
Arreu, un denominador comú: cada vegada s'hi aplega menys gent. On són, aquells seguiments multitudinaris, amb simpatitzants i militants mossegant-se les ungles i mossegant viandes que es servien sense mirar prim? Com no hi ha d'haver desafecció amb la política, si cada cop són més garrepes?
