Al'engròs, tots aquests mesos de politiqueria i de manca de lideratges forts no han servit per a res. El tauler és queda com estava, salvant canvis intranscendents, i la ciutadania ha retornat la decisió presa el 20-D a la taula d'aquells que tenien l'encàrrec de donar a Espanya un govern nou, integrat per membres de dues o tres forces polítiques i que endemés disposés d'estabilitat parlamentària.

El guanyador d'ahir ha estat el mateix, Mariano Rajoy i el PP, ara amb més diputats i vots, però amb clara insuficiència en escons per governar en solitari. Tanmateix, si no es produeix la bogeria del "tots contra un", inimaginable per a mi, la seva victòria indigesta de veritat a aquells que l'han vetat com a candidat a la presidència del govern. Pedro Sánchez i el PSOE s'han mantingut amb tendència a la baixa i l'Albert Rivera i Ciutadans poden estar cridats a la irrellevància parlamentària després del seu desplom. L'error d'ambdós ha estat donar per venut el peix que havien de pescar. En el calador, el pescador professional ha estat Rajoy i no pas ells. Per tant, allò d'apartar de la política al gallec els ha sortit molt malament.

No és cert, com varen dir ahir nit alguns tertulians esquerrans que tendeixen a confondre els seus desitjos amb la realitat, que varen guanyar els partits d'esquerra, per la simple raó que el neocomunista Units Podem-En Comú Podem es va quedar on estava, mentre el PSOE perdia mitja Andalusia en favor del PP i baixava cinc escons. En aquest espai, el gran derrotat ha estat Pablo Iglesias, que no ha sortit de la seva casella i no ha pogut realitzar el seu gran somni de fer el sorpasso als socialistes. L'electorat li ha posat l'etiqueta de "no fiable". Per tant, no hi ha ni de bon tros majoria d'esquerres, ni res que se li assembli.

Repetim guanyador, però també embolic. L'electorat ha reiterat que no vol un únic partit al front del govern d'Espanya, però no s'ha mullat respecte de quina composició ha de tenir aquest. No és obligació seva; ho és en exclusiva de les formacions polítiques que han obtingut representació parlamentària. La pregunta que s'imposa és d'on i de qui naixerà la pirueta que hauria de portar a la col·laboració, a l'acord i al pacte, malgrat les discrepàncies de tota mena, ideològiques, programàtiques i de prioritats que es donen. Tot diu que Rajoy ha d'obrir joc i que a Espanya li convé un govern amb majoria estable a les Corts Generals. Preferentment, un govern de coalició.

Si s'observa el nou arc parlamentari es podrà concloure que la moderació és el seu eix transversal més destacat. Malgrat que els nostres són temps d'indignació generalitzada i pluricausal, com acaba de demostrar-ho el Brexit, ha guanyat la tesi de Max Weber relativa a que la racionalització no és altre cosa que el gran antídot per a neutralitzar el costat obscurs de les emocions. Una vegada l'electorat s'ha pronunciat en aquest sentit i que el desordre emocional-populista ha estat democràticament vençut, farien bé populars i socialistes, amb o sense els ciutadans, d'aparcar i enterrar excessos verbals i posar-hi seny. Hi ha molta feina a fer.