Com si res hagués passat. Avui podria ser el dia després del dia després del 20-D. És igual que hagin passat sis mesos; és igual que el PP hagi obtingut uns quants diputats i un grapat de vots més; són igual les enquestes que auguraven el sorpasso d'Units Podem al PSOE o les que vaticinaven un augment important d'ERC i una davallada irrefrenable de CDC. Els partits ens van despertar ahir al matí com si res hagués passat. El 27-J ha estat el dia de la marmota.

Les reaccions dels principals partits polítics del 21 de desembre de 2015 són pràcticament calcades a les que es van fer ahir. I per provar-ho, diversos exemples. Mariano Rajoy es va passar tota la precampanya, campanya i post campanya del 20-D dient que s'havia de deixar governar al partit més votat. De fet, s'ha passat sis mesos dient el mateix i, ahir, hi va tornar amb la tranquil·litat de saber-se més votat que mig any enrere.

Rajoy es va mostrar disposat el 21-D a pactar amb aquells partits que defensessin l'ordre constitucional, tancant la porta a aquells que defensen la independència o el referèndum a Catalunya. En aquesta ocasió, el president en funcions del govern ha utilitzat la fórmula «partits moderats» en comptes de «constitucionalistes», però en el fons, tot i que sembla que agafa més iniciativa, el missatge és el mateix. Fa una crida a PSOE i Ciutadans per acordar un govern estable.

Els socialistes, si fa no fa, estan en la mateixa situació que estaven el 21-D. Amb cinc diputats menys, això sí, i havent evitat el famós sorpasso, que no vol dir altra cosa que mantenen la segona posició (com fa sis mesos) i que necessiten fórmules complicadíssimes per arribar a encapçalar un govern (com fa sis mesos, tot i que ara força més difícil). Què deien al PSOE l'endemà del 20 de desembre? Doncs exactament el mateix que van dir ahir: que no pensen donar suport a la investidura de Mariano Rajoy. Calcat. Que sigui l'actual president el que busqui suports, el que primer es posicioni, que faci ofertes, etc., etc., etc.

Potser l'huracà intern a la família socialista ha començat, en aquesta ocasió, amb una mica més de rapidesa que en l'anterior. En el mateix moment que el portaveu del PSOE al Congrés, Antonio Hernando, anunciava que no es donaria suport a Rajoy, el president de la Junta d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, li demanava a Pedro Sánchez que fes tot el contrari. Al secretari general del PSOE només li faltava, unes hores després, la líder socialista a Andalusia, Susana Díaz, que era incapaç de fer autocrítica de la part que li toca i carregava tota la responsabilitat a Sánchez.

A Podem va quedar clar que eren dels pocs que esperaven que les enquestes fossin certes. És el partit més allunyat del 20-D, quant a reaccions, malgrat haver obtingut exactament els mateixos diputats. Es van creure que els sondejos eren certs i dilluns encara no s'havien recuperat del bany d'humilitat que van rebre. Són acabats d'arribar en el mapa polític i pensaven que seria fàcil i ràpid. Tant era així que ahir encara no sabien què havia passat quan la realitat és que no ha canviat res i que tots els sondejos es van equivocar. Sobre pactes, amb menys contundència que el 21-D, els podemites van tornar a parlar d'un govern de «progrés».

Ciutadans va fer ahir el que ja havia fet el dilluns posterior al 20-D; posar el focus en els socialistes. Que sigui el PSOE el que s'abstingui per facilitat el govern de Rajoy. Fa sis mesos, exigia a Pedro Sánchez que digués si intentaria formar govern o si deixaria, amb l'abstenció, facilitar un executiu del PP.

En definitiva, els quatre partits mantenen les posicions, com la marmota. El que passa, com ha passat el darrer mig any, és que les posicions són movibles i que veurem, amb quasi tota probabilitat, alguns girs esperats i inesperats.