Rajoy i un PSOE o un altre

«L'espasa de Dàmocles més greu i perillosa que anit encara pesava sobre els nostres caps consistia en el fet que el PSOE està dient que no votarà a favor de Rajoy, ni tampoc s'abstindrà»

28.06.2016 | 10:01

Amb una frase, única i principal, n'hi hauria d'haver hagut de sobres per definir les eleccions de diumenge passat: «El PP i Rajoy les han guanyat». Alguns no ho volen acceptar.

Fins i tot a l'inici del recompte hi hagué un embalament mediàtic tan gran que va tapar el fet que les primeres dades electorals mostressin aquella victòria. Alguns pensaven que havia de guanyar o quasi guanyar Podem, sí o sí. Patim un substrat ideològic esgarrifós.

Els professionals que havien de constatar-ho no podien entendre els fets -les paperetes emeses- que tenien davant els ulls. Fou un espectacle pintoresc: les truites somniades havien esvaït la realitat. Per tant, és més que banal que a Europa hi hagi un electorat que voti conservador, liberal o socialdemòcrata. El que tothom hauria d'haver trobat de bojos és que hi hagués (finalment menys del que alguns creien) un vot mig «chavista» i mig fonamentalista xiïta.

Durant els primers anys de la Transició vaig tenir molta relació amb Antoni de Senillosa (1928-1994). Ell era conseller d'un diari de Madrid del que jo n'era delegat a Catalunya i, a més, amic personal del Rei Joan Carles. Em va ser molt útil per saber que la principal preocupació del llavors jove monarca era instaurar un bipartidisme; és a dir, que el PSOE assumís l'alternança constitucional. Em va semblar lògic. Però decennis després encara no ho hem assolit del tot.

L'espasa de Dàmocles més greu i perillosa que anit encara pesava sobre els nostres caps consistia en el fet que el PSOE està dient que no votarà a favor de Rajoy, ni tampoc s'abstindrà. Per tant, ja veurem què passarà. Podrien haver-hi unes noves eleccions que ningú no desitja i que acabarien donant una majoria aclaparadora a Rajoy.

Escric del tema del dia. Però també d'una qüestió perillosa perquè encara no se sap quina serà la posició del PSOE i en especial del seu fallit candidat a president, Pedro Sánchez. Em fa una certa por. En parlo per telèfon amb un antic alt dirigent andalús del PSOE, dels que durant la Transició estaven cada dia a la portada dels diaris. Em diu: «l'única certesa que tinc és que pot passar de tot». És més aviat pessimista. Convenim que mantindrem contacte i compartirem por.

Siguem bons minyons i parlem només del que ja hem vist. Així, crec que cal destacar una afirmació pública i solemne de Rajoy, diumenge a la nit, en el seu primer discurs davant militants del PP a Madrid, al carrer Génova. Digué que seria «cent per cent» el president de «tots els espanyols», els que l'haguessin votat i els que no.

Tot seguit, se'm va encendre una llumeta en el cap. Em va fer recordar com el president xilè i socialista de trencadissa Salvador Allende no (sic) va usar en absolut aquella expressió, aparentment banal, quan va prendre possessió de la presidència de Xile, el 1970. Va fer exactament el contrari. Allende va manifestar davant totes les autoritats constitucionals del país que ell «no» (sic) seria el president de tots els xilens. El seu mot d'ordre era que calia «avanzar sin transar» (avançar sense cedir en res). Fou un immens error. Va esgarrifar moltes persones que volien preservar la continuïtat constitucional. El que després succeí foren 16 anys de dictadura. Van morir persones de tot origen.

El 2000, quan es va restablir la democràcia a Xile, el gran president Ricardo Lagos va afirmar: «Seré el president de tots els xilens». Va haver d'interrompre el seu discurs de presa de possessió durant set minuts, a causa d'aplaudiments frenètics i justificats.

Tots el xilens saben el que he explicat. La diguem-ne «línia» Allende, com la de Pinochet, ha desaparegut. Però la de Lagos perdura en la figura de la presidenta Bachelet. Hem de saber si estem davant de naps o de cols, i saber-ho aviat. La diferència és massa gran.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema