Diumenge em va tocar ser president suplent de la taula electoral. Vaig preveure -sóc un home que preveig sempre el futur, per això escric al Diari de Girona- que aniria cinc minuts, donaria la mà al president de la mesa i aniria a buscar orenga ja que estem al moment de màxima floració d'aquesta herba que, juntament amb la sajolida, és de les que més m'agrada per cuinar. Va resultar que el president no es va presentar i jo vaig passar a ser president. No sé què es devia empescar el paio perquè resulta que et poden fotre pena de presó de tres mesos a un any! O sigui que us aviso que escric aquestes ratlles en un estat lamentable. Primer ens hauríem de preguntar si les estratègies dels partits han estat correctes. Podem es va aliar amb IU per fer el sorpasso. No els ha sortit bé. A uns quants llocs aquesta aliança ja estava feta, com a Catalunya, però a altres llocs no, i sembla que no ha donat resultat. Crec que l'aliança era necessària, però no és el mateix Joan Herrera que Paco Frutos. La vella guàrdia d'IU és per fugir corrents, és la història d'una derrota permanent d'uns iaios amb vides privades inexistents i amb la sensibilitat d'una medusa.

Ciutadans va creure que pactant amb el PSOE ampliarien la seva capacitat d'ocupar el centre. S'han equivocat, fent campanya en mitjans d'extrema dreta el resultat és que han perdut vots que han tornat al PP.

El PSOE va prendre per idiotes els votants i després de la pitjor derrota de tota la seva història (cal recordar els 202 diputats de 1982) va continuar amb la cançoneta del gir al centre. I van pactar un programa i un govern amb C's. Brillants els Spin doctors dels PSOE! Mira que anar cap al centre quan havien perdut cinc milions de vots per l'esquerra. A més cal dir-los que el centre no existeix.

Però el més espectacular sense cap mena de dubte és la victòria del PP. Més que historiadors o sociòlegs, crec que el director del Diari de Girona hauria de demanar que hi escrivissin psiquiatres. Després de tot el que ha caigut, han guanyat 600.000 vots en sis mesos! D'aquí en podríem deduir que als espanyols els agraden els corruptes, els que espien i inventen draps bruts per enfonsar els adversaris polítics i els que demostren unes conviccions democràtiques igual a zero.

De totes formes crec que hi ha una altra lectura: el gran canvi es va produir al desembre quan vuit milions de persones van decidir canviar el vot. No havia passat mai en la història democràtica. Ara, sis mesos més tard, no eren raonables més canvis. Els arbres no ens deixen veure el bosc.

Ciutadans ha demostrat de moment poca consistència i molts padrins. El PSOE ha de fer una anàlisi profunda de per què han perdut sis milions de vots. Fent veure que han guanyat a les enquestes equivocades, l'únic que fan és allargar la seva agonia. Ara els espera el més difícil de tot. Fa tres anys van fer una enquesta interna als militants, que se la mirin, que facin un gir a l'esquerra com els demanen els militants i potser remuntaran en el futur. Han de decidir què volen, si defensar els interessos de les classes treballadores o que els felicitin amb condescendència els poderosos i els seus representants a la terra com Felipe González.

Tot plegat em recorda els debats del segle XIX de com transformar la realitat. Ferrer i Guàrdia, després de participar en molts intents insurreccionals republicans, va abandonar aquesta via i va decidir dedicar totes les seves energies a muntar una escola. L'educació com a principal mecanisme de transformació social. I el van afusellar. Per què? Perquè els seus adversaris s'havien adonat que aquesta era la via per combatre'ls.

Fa uns anys vaig fer les memòries d'un membre de la resistència sabadellenca de la JSU, en Josep Xinxó. Al final de la conversa em va dir: «Hem fet moltes escoles però no hem canviat l'educació». Posem un cas, després de 40 anys governant el PSOE a Andalusia, el PP guanya les eleccions allí.

Potser l'error més important de la transició i la democràcia va ser que una part de l'esquerra, quasi tota, va abandonar l'escola, la ideologia, el carrer i el republicanisme. Per cert, amb Laclau i la tàctica del Blitz es poden guanyar eleccions però no l'hegemonia en les mentalitats del poble.

Jo, mentrestant, me'n vaig a fumar un porro... d'orenga. Demà serà un altre dia.