L'elecció de Barack Obama acredita en ella mateixa una voluntat de canvi d'era, o de paradigma. S'acabaria la que va néixer amb Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Ara bé, alguns també ja ho varen creure en ocasió de l'elecció de Tony Blair i no va ser així. En la pràctica, tot pot resultar més complicat.

El que sí implica és la fi de la manera de fer política que va encarnar George Bush. No va saber escoltar ni copsar que, amb raó o sense, en els nostres dies no es pot governar sense un alt i permanent nivell d'acceptació pública.

En molt pocs dies es veurà si Obama emprèn un bon camí. Un camí que, per cert, tant ell com John McCain no varen saber o no varen voler precisar durant la campanya electoral. Més que els grans temes, o els programes detallats, hi va dominar la imatge, i sobretot el carisma evident d' Obama.

Podem intuir com anirà la presidència d'Obama si destaquem els elements avui imprescindibles d'un canvi. En primer terme, la rapidesa. Ha d'establir criteris bàsics de forma urgent, com varen saber fer els seus predecessor Franklin D. Roosevelt i John F. Kennedy. Ha posat les expectatives a un nivell tan alt que, si no hi correspon tot seguit, el pas del temps jugarà també ràpidament en contra seu.

Les peces fonamentals han de ser necessàriament dues: l'economia i el manteniment del nivell d'acceptació ja assolit. Es pot dubtar que això darrer sigui possible, però ha d'intentar-ho.

Un element substancial del seu èxit o fracàs és psicològic, de psicologia social. Per tant, és un procés extremadament complex i fràgil. Els dos presidents demòcrates que acabo d'esmentar hi varen reeixir. Però ara el manteniment d'una bona comunicació entre el poder polític i les aspiracions socials és molt més difícil. Hi ha Internet i una circulació de la informació que Roosevelt i Kennedy no es podien imaginar, a més de la gravetat de la crisi econòmica.

Es poden posar exemples que corresponen a aquells dos grans presidents demòcrates. Roosevelt mai va ser fotografiat dret, perquè no es volia mostrar la paràlisi de les seves cames, sabuda per tothom. Kennedy va decidir el seu fatal viatge a Dallas esverat perquè la seva cota de popularitat havia caigut només per sota del seixanta per cent, percentatge que ara molts polítics ni somnien.

Està claríssim que Obama haurà de dur a terme les grans batalles del present: economia, terrorisme, nou marc internacional. Aquestes no es poden guanyar amb tècniques del passat, entenent per passat el que podia ser vigent fins fa quatre dies.

Per sort seva, en diversos moments de la seva vida Obama ha estat un gran intuïtiu. Va saber veure, com explica en el seu primer llibre, que no podia avançar en la política limitant-se només als drets de la seva minoria. Aquest podia ser un bon factor, però no tot. En la campanya electoral també va assumir que havia de fer pronunciaments inicials relativament durs, per després evolucionar vers el centre. Així ha estat.

Mai s'ha pronunciat contra de la pena de mort, el manteniment de la qual continua comptant amb el suport de la majoria dels nord-americans. Ha estat molt prudent en el tema de l'avortament i també de l'ecologia. En això darrer ha estat més sensat que no pas ho va ser el candidat i expresident Al Gore. Respecte la intervenció militar a l'Iraq, ha acabat adoptant una posició gairebé calcada de la pròpia de l'administració Bush. Pel que fa a l'Afganistan, s'ha pronunciat inequívocament a favor de continuar i eventualment incrementar l'actual intervenció.

En tot i per a tot, Obama és un liberal nord-americà, cosa diferent a ser-ne un d'europeu. Per exemple, en el nostre continent, el liberalisme ha estat el capdavanter en la lluita contra la pena de mort, mentre que el comunisme n'ha estat, arreu on ha imposat la seva dictadura, el seu gran potenciador. Avui a la Xina es duen a terme més penes de mort que totes les de la resta del món sumades.

També hi ha punts negre. Un de greu pot ser un cert proteccionisme, tradicional en el seu partit. No tinc massa dubtes respecte que si els presidents xinès, japonès i indi haguessin pogut votar en les eleccions ho haguessin fet a favor de McCain, per interès econòmic evident. O que badem?, com solia dir en privat Josep Pla. Tanmateix, es tracta d'un problema real: Bush ha assolit el rècord absolut en dèficit públic i en dèficit exterior, en contrast amb l'excel·lent gestió de l'administració Clinton.

Un tema encara més delicat és l'Iran, estat en mans de bàrbars capaços de tot i més. Se'ls hi ha de parar els peus, de la millor manera possible, però parar-los-hi, altrament ho farà Israel. En una qüestió comparable -la del règim terrorista i genocida de Corea del Nord-, Bush va saber assolir-ho. Veurem què passa ara.

Obama no ha tingut càrrecs executius. Però no és un pardal caigut del niu: coneix molt bé els camins complicats de la política, en un país basat en un meravellós sistema de checks and balances (controls i equilibris), antítesi del nostre de "despulles" (qui mana s'ho queda tot, com es feia amb les despulles de l'enemic en el nostre passat més primitiu).

A més, Obama ha acreditat en el seu passat més personal ser el que Jaume Vicens Vives en diria un "pactista". Ho va dur a terme, quan encara era estudiant de dret, en ser elegit responsable de la prestigiosa Harvard Law Review. Sovint va fer mateix com a senador. Ho va ratificar ahir mateix en destacar els mèrits del seu fins aleshores contrincant, John McCain.

El seu pactisme el pot portar en moltes ocasions a una política que allí en diuen bipartisan, és a dir, d'entesa amb els republicans. Ho va fer Reagan, nomenant la demòcrata Jeane Kirkpatrick com a ambaixadora a l'ONU, funció a la qual allà li correspon ser membre del gabinet, o consell de ministres. També ho va fer Bill Clinton designant secretari (ministre) de Defensa el republicà William Cohen. Si Obama va per aquest camí, cosa probable, serà un magnífic signe que caldrà aplaudir. Es podrà dir, la vegada que fa mil, que aquí és aquí i allà és allà.