Apa, ja està, ja tenim en Barack Obama a la Presidència dels Estats Units com, incomprensiblement, volia mig món. Incomprensiblement perquè, en contra del que ha semblat en tots aquests dies, els que no som nord-americans no podíem votar. Es poden tenir favorits, però l'Obamania que han mostrat molts mitjans i la majoria de líders polítics espanyols em sembla, com a mínim, patètica.

En tot cas, els paral·lelismes amb el que estem vivint a Espanya són molt importants. A tots dos països ha accedit al poder algú que no havia demostrat res abans que quatre ments pensants dels seus partits i els mitjans de comunicació amb poder -primer- i els que sempre es deixen emportar pel vent que més bufa -en segon terme- decidissin que havien de dirigir els destins dels seus països. Tots dos tenen bona planta i la càmera els estima, i tots dos van basar la seva campanya en obvietats i en un populisme tan barat com efectista.

Això vol dir que Obama dilapidarà els dos primers anys del seu mandat realitzant cops d'efecte de cara a la galeria com va fer Zapatero? Doncs no ho crec, bàsicament perquè els Estats Units es troben en una situació massa delicada com per dedicar-se a promulgar lleis de marcat caràcter social que, tot i ser justes i necessàries, no siguin en absolut prioritàries. Els sona, no? Ja poden aplicar-se els nord-americans, perquè si aquests paral·lismes continuen, el seu president primer estirarà més el braç que la màniga, després negarà que hi hagi crisi, posteriorment destinarà una quantitat descomunal de diners a mesures incomprensibles i, finalment, farà públiques mesures que ningú sap com desenvolupar i que obligaran el seu govern a improvisar i a ajornar Consells de Ministres per guanyar unes hores. Oi que els continua sonant?

Un altre tema inexplicable és el suport massiu a Obama que hi ha hagut a Espanya, tant entre els mitjans com entre la gent del carrer. Entenc el rebuig a Bush perquè ha estat un president molt impopular en tots els sentits, però considerar que McCain hagués estat una continuació de l'actual president és simplificar massa les coses. Com simplificar molt les coses seria vendre, com s'està venent, que els demòcrates són els progressistes bons de la pel·lícula només pel fet que són els rivals dels republicans, els dolents del film simplement per atrevir-se a compartir partit amb Bush. A Espanya passa el mateix amb Aznar i els seus companys de partit, culpables fins i tot de la mort de Manolete per obra i gràcia del grup Prisa. Algú hauria d'explicar als obamamaníacs que els veritables reformistes actualment als Estats Units són els republicans (només cal observar les propostes que han fet Obama i McCain en campanya), però això és una història que no queda massa bé en tertúlies radiofòniques o en les de cafè...