Quan Rodríguez Zapatero va presentar el passat 6 de juny al Museu del Prado els eixos de la política exterior del seu segon mandat i va anunciar la intensificació dels seus viatges, res feia presagiar que Washington seria un dels seus destins abans que George W. Bush deixés de ser l'inquilí de la Casa Blanca. Aquesta passada mitjanit, a dos quarts d'una hora d'espanyola, Zapatero haurà estat rebut a la Casa Blanca per Bush per participar a la cimera econòmica.
A La Moncloa es donava per fet que arribaria el dia que traspassaria el llindar de l'edifici emblemàtic del poder nord-americà, però existia el convenciment que, per llavors, Bush seria ja un "ex" dedicat al seu ranxo de Crawford i a donar conferències amb les quals afegir zeros al seu compte corrent. No falta molt perquè qui encara s'asseu en el Despatx Oval gaudeixi d'aquestes ocupacions, però en les raneres del seu segon quadrienni i més "ànec coix" que mai una vegada que el país ha decidit ja qui serà el seu successor, Bush no s'ha oposat que Zapatero formi part de la llista d'invitats a un sopar a la residència presidencial.
Això ocorrerà avui, quan fins a ella acudiran els participants en la cimera del G-20 que demà analitzarà la reforma del sistema financer internacional. A Zapatero se li obriran per primera vegada les portes de la Casa Blanca, les mateixes que ha tingut tancades a partir del dia d'abril de 2004 en el que va anunciar el retorn de les tropes espanyoles de l'Iraq. Des d'aleshores, ha estat més que evident el seu distanciament amb Bush malgrat que les dues administracions hagin assegurat una vegada i una altra que les relacions bilaterals continuaven amb normalitat. La plena normalitat no arribarà demà, sinó que caldrà esperar per a això que Obama prengui possessió del seu càrrec i sigui amb fets la sintonia que s'augura a La Moncloa que hi haurà entre el nou president nord-americà i Zapatero. Per constatar-lo, potser no farà falta una foto de tots dos amb els seus peus sobre la taula. Tampoc podrà esperar-se una fluida conversa a soles entre tots dos perquè l'anglès no és el fort del president i els coneixements de castellà d'Obama són molt limitats.
Però es dóna per segur que alguns fets dels últims anys deixaran de condicionar les relacions no només personals entre qui s'asseu a La Moncloa i qui ho fa a la Casa Blanca, sinó també alguns aspectes entre els dos països. La foto de Zapatero assegut al pas de la bandera dels EUA, la inassistència de l'ambaixador d'aquest país a Espanya a l'any següent en protesta per aquest gest, o les desavinences per la venda d'avions a Veneçuela han estat alguns d'aquests obstacles. En el fons de tot encara hi ha l'Iraq, malgrat que les bones formes no hagin faltat en les escasses ocasions que Zapatero i Bush han estret les seves mans i en les que fins i tot han pogut escoltar-se salutacions com el del president nord-americà: "Hola, amic. Com estàs?". Zapatero podrà acomiadar-se d'ell amb l'esperança que la sintonia que ha brillat per la seva absència entre tots dos estigui present en la seva relació amb el futur president.
"Sempre ens quedarà París"
A l'espera d'una entrevista amb ell a la Casa Blanca, Zapatero aprendrà avui el camí i, potser, una altra "Casablanca" estarà en la seva ment pensant que la seva primera reunió amb Obama respongui a la frase final d'aquesta obra mestra cinematogràfica: "Pot ser el principi d'una gran amistat". Tenint present qui li ha estès la mà per arribar a Washington, una altra cèlebre frase d'aquest pel·lícula pot tenir més protagonisme: "Sempre ens quedarà París".
