sarkozy al congrés

JORDI XUCLÀ El president de la República Francesa ha fet una visita oficial a Madrid, visita d'Estat. I ahir al matí va dirigir un discurs a la reunió conjunta del Congrés dels Diputats i el Senat, que són les Corts Generals. L'expectació era molt alta i el discurs no va defraudar. Tot el contrari: va magnetitzar l'ambient. Dues coses van ser bàsiques en aquest discurs: idees pròpies i una oratòria brillant. Idees que són l'aportació francesa al món en ple procés de mundialització i formes que ens recorden que els polítics, a més de tocar de peus a terra, han de volar alt i tenir "una visió general" de l'estat de les coses. Per això el president Sarkozy ha combinat l'explicació de projectes concrets -com l'acceleració de la línia d'alta tensió i l'enllaç de la península amb la xarxa del TGV francès per al 2012- amb referències al moment econòmic i polític mundial.
Sarkozy va parlar amb una visió àmplia del món, va parlar de la refundació del capitalisme, de la moralització del capitalisme, de la lluita contra els paradisos fiscalsÉ, elements habituals del seu discurs i coneguts pels que tenim vocació de llegir premsa estrangera, però que van ser com una dutxa a pressió sobre l'ambient entornasolat de la política espanyola perduda en mil querelles i emboscades de to menor. Alguns líders de l'hemicicle es van encongir una mica en el seu escó escoltant un home que va per feina. No podem dir que Sarkozy sigui un conservador de patró clàssic europeu. És un neogaullista que ha reinterpretat ràpid la tradició del general De Gaulle per fer una aposta de presència forta en el món que ha passat, també, per una notable millora de les relacions de França amb els Estats Units i pel retorn de França a l'estructura militar de l'OTAN, de la qual el general francès en va fer sortir el seu país com una forma d'expirar els seus dimonis atàvics amb els Estats Units, que tant el van ajudar a guanyar la Guerra. El desembarcament de Normandia està en el centre de la història europea del segle XX. I en el cementiri d'Arlington de Washington. Però l'amor propi de De Gaulle també era molt gran. Sarkozy també té un gran amor propi, però en un món global ha decidit ser líder mundial tant com líder francès. I va venir a les Corts Generals a aportar les seves idees de líder mundial. I la política espanyola ha quedat embadalida. Convé llegir Maquiavel en democràcia d'Eduard Balladour -l'exprimer ministre francès que va apadrinar l'impetuós president en els seus primers passos- per entendre la mentalitat política de Sarkozy. Si alguna cosa es pot retreure al president gal és que va tant per feina que a vegades s'oblida de revisar les carpetes iniciades. Però en una persevera. Va dir fa dos anys: "Voteu-me perquè deixaré enrere tot allò que de dolent i indolent va tenir el maig del 68". I ho està fent. Els seixantavuitistes de l'hemicicle, que n'hi ha, no sabien ben bé si resistir-se o reconèixer que aquest és un home dels nostres temps. Sarkozy va guanyar les eleccions el 6 de maig de 2007 (aquella nit vaig estar en el seu quarter electoral de París) i en dos anys no s'ha cansat ni ha marejat la perdiu, que és el que feia Jacques Chirac. Ha anat per feina.
Al Congrés també va venir Carla Bruni, la primera dama, que té una mirada felina, una veu sensual i una elegància líquida i pertorbadora per a qualsevol ànima sensible. Sarkozy es va enamorar de la seva segona dona mentre la casava amb un tercer, quan era un jove alcalde. Després es va enamorar de Bruni i s'hi va casar al cap de pocs mesos del final del seu segon matrimoni. Podríem dir que Sarkozy dispara ràpid. Quasi que és d'un dispar precoç. Però com que el món s'ha accelerat, la precocitat d'ahir és el ritme habitual d'avui. I Sarkozy i Bruni se'n van anar agafats de la mà. I el president José Bono, que és un senyor d'Albacete, va quedar una mica parat davant tant de glamour cosmopolita i pràctic. I Zapatero, que es diu d'esquerres tot i que sobretot és un tàctic del poder disposat a la constant sortida endavant, va quedar pensatiu veient que per entrar a la Història s'han de tenir idees grans més que afició per la supervivència i l'anar tirant en el poder. El cel del carrer de Jovellanos apuntava la primavera i el perfum de la Bruni era de color de blau marí.