UN FILÀNTROP A GIBRALTAR

GAUDEN VILLAS El ministre d'Afers Estrangers, per a qui cap pont és massa llunyà, s'acaba de convertir en la primera alta autoritat espanyola a visitar Gibraltar. L'històric esdeveniment s'emmarca, en paraules de Leire Pajín, portaveu oficiosa d'un famèlic Ministeri d'Exteriors el titular del qual pràcticament no obre la boca, en l'afanyosa lluita del govern socialista per "millorar la vida dels veïns de Gibraltar i dels treballadors que diàriament travessen la frontera". De sol·licitar que ens tornin el que és nostre, res, per descomptat. El Partit Popular ha criticat la visita, que considera que converteix un anacrònic territori colonial en interlocutor amb personalitat jurídica per negociar acords internacionals. Per què si en 300 anys ningú ha fet aquest pas ha de donar-lo ara Moratinos?, es pregunten des del PP.
Sobre Gibraltar cal recordar que una part del seu actual territori va passar a mans britàniques pel Tractat d'Utrecht el 1713, però que una altra part -l'istme que uneix el penyal a la península en el qual es troba, per exemple, l'aeroport del territori- va ser ocupada per la força i sense cap empara jurídica al llarg del segle XIX. Des que després de la Segona Guerra Mundial van començar els processos de descolonització que van cristal·litzar en la desocupació de dotzenes de territoris a tot el món, Espanya ha reclamat que el Regne Unit desallotgi aquell tros d'Espanya. Una infinitat de resolucions de Nacions Unides han instat els britànics a abandonar Gibraltar. Diversos processos bilaterals de negociació han anat fracassant. Espanya ha xocat, sense remissió, amb els regustos imperials que encara es respiren en alguns salons de la Cort de Sant Jaume d'una banda i amb la ferotge defensa que del seu xiringuito de fraus i prebendes han fet els "llanitos" per l'altra.
L'arribada de Zapatero ha suposat un canvi rotund, evidentment, en l'approach espanyol al tema. En la seva filantròpica i bonista concepció del món, al duo Zapatero-Moratinos els resulta inimaginable una altra situació que no sigui la de la companyonia interespacial, així que es van asseure a escoltar molt seriosament l'altra part per solucionar de cop els contenciosos. En el fons de la seva ànima, segurament consideraven que Aznar havia d'estar en el fons del problema. Així que al cap d'uns mesos i com a mostra de bona voluntat, no se'ls va ocórrer res més que condonar de facto la il·legal ocupació de l'istme abans esmentat enviant, en una decisió sense precedents, avions d'Iberia a l'aeroport de Gibraltar -van sempre buits, per cert-, obrir un Institut Cervantes al Penyal -com si els "llanitos" no parlessin a casa un perfecte i amb accent andalús castellà!- i constituir un fòrum de diàleg tripartit en el qual es dóna veu i personalitat internacional a un territori colonial pertanyent, de moment, al Regne Unit. Sobre sobirania ja es parlarà quan arribi a Moncloa un intolerant i opressor internacional, tipus Aznar.
Fruit de tot això es produeix la visita del pacificador internacional Moratinos. I el que hom es pregunta és si el pes de diversos segles d'il·legal ocupació, les resolucions onusianes i la percepció unànime que allò és Espanya no eren arguments suficients perquè "Curro" es quedés a caseta i, des d'allà, mogués els fils necessaris per engegar la seva messiànica operació.