LLÀGRIMES PER MADRID?

GAUDEN VILLAS Cada vegada que Espanya perd una licitació internacional -des de la seu dels Jocs Olímpics de 2016 a la secretaria general de l'OMS, passant pel desaccelerador de partícules del CERN- observem idèntiques reaccions. La candidatura espanyola era, sense marge per al dubte, la millor. La derrota s'ha produït per fosques raons, alienes a l'estricta anàlisi de les propostes presentades. El procés de presa de decisions, que ha preferit altres i no a nosaltres, és opac, antidemocràtic, capritxós i, amb alta probabilitat, inconstitucional. I el pitjor de tot és que hem fet venir el Rei per a res.
Sense pretendre que les nostres actituds arribin algun dia a assemblar-se a les dels anglosaxons ("hem perdut davant un candidat millor i intentarem progressar per guanyar la pròxima vegada"), sí que potser caldria endolcir una mica l'amarg gust de la derrota que va patir Madrid l'altre dia a la reunió del COI de Copenhaguen centrant-nos en els aspectes positius d'aquesta
Així, per exemple, no haurem de suportar el paorós conyàs de les hores i hores de retransmissió televisiva nacional en rigorós directe de l'ardent celebració popular que ja estava coent-se en el cor de Madrid. Tampoc ens passarem set anys comptant els dies que falten perquè comencin els Jocs en cada telediari. Per no parlar dels diners que l'erari públic s'estalviarà en viatges de promoció de la candidatura -només a Copenhaguen, la delegació madrilenya la formaven més de mig miler de persones!-. En temps de crisi, per altra banda, potser també convingui concloure que organitzar uns Jocs acaba generant una corrosiva partida de despeses en el pressupost nacional que Espanya, en el furgó de cua de la recuperació econòmica en l'àmbit mundial, no estava en condicions d'afrontar.
Si només s'utilitzés, a més, una mínima part del fastuós pressupost que es pensava destinar a l'esdeveniment a donar suport al nostre esport de base, el verdader objectiu que haurien de marcar-se els nostres governants davant una Olimpíada -que no és un altre que proporcionar als nostres atletes els recursos necessaris perquè puguin tenir el millor dels resultats- ja estaria complert. Perquè per altra banda, l'assumpte de situar Madrid al mapa, que diuen alguns, no és res més que una mostra més d'aquest afany de figuració que és tan comú entre certs dirigents públics, que no semblen disposats a passar a la posteritat sense un gran esdeveniment del qual poder presumir. Sufragat, això sí, amb els impostos de tots els espanyols. Faltaria més.