CARMEN VILLAR | SANTIAGO
Es lamentava Sabina en una cançó que les nenes ja no vulguin ser princeses i que als nens els doni per perseguir el mar dins d'un got de ginebra. Parlava de Madrid, però en la localitat corunyesa de Muxía els petits de set anys que van obrir els ulls al món el mateix any que aquest es tenyia de negre, tampoc volen seguir els passos dels seus pares, oncles i avis sobre la coberta d'un vaixell. Si els seus somnis es compleixen, haurà una metgessa, dues científiques, un veterinari, una notària, un fotògraf i un paleta, però només un capità de vaixell.
CARMEN VILLAR | SANTIAGO
Encara hi ha assumptes pendents, però la memòria prefereix oblidar-los. El parador promès no s'ha construït encara i el mar que copeja el Coído de Muxía (La Corunya) no ha aconseguit tampoc esborrar les marques que va deixar el petroli sobre les roques en la zona zero de la catàstrofe, tot i que ho intenta amb força i no cella en la seva obstinació, hora rere hora, dia rere dia.
Queda una placa en record dels voluntaris en el passeig que un dia va ser un llac de fuel, i resta també el llegat residual d'unes jornades d'homenatge que el poble li va brindar a aquest col•lectiu. Desenes de fotografies ofereixen testimonis de vestits blancs coberts pel "chapapote" en el centre cultural, però cap cartell, cap mur, llança ja proclames.
No hi ha actes de commemoració, tot i que avui es compleix l'aniversari de l'inici de la catàstrofe, només un vent persistent que ahir va obligar a l´amarratge de la flota i que va provocar que molts pares prenguessin el relleu de les seves esposes per a dur als seus fills al col•legi de Primària de Muxía, el Virxe da Barca.
Allà dins, en el pis inferior, encara queda memòria: un mur pintat en el pati, dibuixos de petroliers enfonsant-se en un mar de dol i un parell d'arxivadors que, al ser oberts per la directora, Sefi Pariu, descobreixen un món de postals de paisatges acolorits de la costa de Muxía imaginats per nens de geografies paral•leles i també castigades: França. Mentre, en el pis de dalt, nou dels 11 nens de set anys que encara no són realment conscients que van néixer en l'any de la catàstrofe -supervisats per Sefi Pariu i els seus professors Ignacio Navaza i Alberto Landa-practicaran una immersió diferent en Coñecemento do Medio.
Vénen amb els deures fets per a explicar a L'OPINIÓ LA CORUNYA el que va ocórrer aquell intempestiu dia de novembre de fa set anys i el que es pot fer per a evitar que succeeixi de nou.
Acudeixen parapetats després dels llibres i revistes que recullen instantànies del desastre per a l'eternitat i, en el cas de Valeria Cousillas -l'àvia de la qual lamenta que la seva néta no hagi pogut dur les fotos amb la Reina Sofia-, l'exemplar d'un periòdic on la seva mare Isabel presenta a un bebé. "És l'autèntica nena del Prestige", afirma Oliva, la seva àvia. Va néixer el 5 de desembre, quan la marea negra havia arribat ja a les portes de les Ries Baixas i els mariners lluitaven sense mitjans per a parar l'imparable.
El remei, per a Adriana, és evident. Passa per "ficar el petroli en caixes de ferro", una solució que rep el beneplàcit del tribunal de companys. Valeria pretén anar més al quid de la qüestió: "Cal evitar-ho. Que no hagi tempestes". L'impossible pot fer-se, o això creu: "Els satèl•lits les poden controlar". Després afegeix un suggeriment més expeditiu: "Que es donin la volta i es vagin per on van venir". La proposta d'Abel sintonitza amb el debatut en la Unió Europea: "Que vigilin els vaixells petroliers", afirma convençut. Per a Sheila ara el prioritari són els incendis. Al seu judici és evident que empresonar als culpables ajudaria. Després s'adóna que el protagonista és el Prestige i es corregeix: "Que els vaixells esquivin millor les roques". Per aJavi és evident que tot seria més fàcil si fessin els vaixells d'or".
El més documentat és Álex, que cita contínuament a l´"ordinador" com font fiable: "Que tinguin doble casc". És també Álex l'únic que s'atreveix a aportar detalls sobre el Prestige més concrets. Gràcies a la seva computadora, els seus companys van poder saber ahir -encara que amb certa imprecisió-que el vaixell amidava 234 metres i que duia 7.000 tones de petroli.
I és que, com van reconèixer ells mateixos, a casa, amb la família, no es parla molt d'aquest tema i, tal com va explicar la directora, són encara massa petits per a proposar treballs concrets. Això sí, en classe preguntaven molt i el que sí saben perfectament és per què serveix el petroli. "Per a la gasolina, per a fer plàstics, per a construir avions, cotxes... Per a tot", aclareix Adriana. Álex, resolt, torna a intervenir: "El petroli és or negre", encara que Javi torna a matisar-li: "Això ja ho sabíem".
En tot cas, quan se'ls pregunta quina lliçó es pot extreure d'aquesta desgràcia, Sheila fa seu un lema ja gairebé oblidat. "Que no ho tornin a fer. Nunca Mais".
