El malabarista del consens belga

AGÈNCIES El fins avui primer ministre belga Herman van Rompuy és un polític moderat, discret i expert en aconseguir compromisos impossibles en un país tradicionalment sumit en enfrontaments constants entre les comunitats flamenca i valona. El seu nomenament com a president permanent de la Unió Europea amenaça ja amb obrir una nova crisi en el sempre fràgil equilibri polític belga.

Defensor d'un president de la UE que no alteri l'"equilibri" institucional de la Unió i proporcioni "estabilitat" al Consell Europeu, Van Rompuy va sorprendre durant una roda de premsa amb el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i el primer ministre hongarès , Gordon Bajnai, declarant-se escriptor de 'haikus', poemes curts japonesos als quals és aficionat.

Els seus detractors li retreuen, en canvi, l'absència de notorietat en l'escena internacional, manca de carisma, la seva tendència federalista i la seva oposició a l'entrada de Turquia al club comunitari, idea que va defensar en un discurs pronunciat el 2004. "Turquia no forma part d'Europa i mai ho farà", va dir llavors.

Aquest democristià de 62 anys és llicenciat en ciències econòmiques, va formar part del Govern de Jean Luc Dehaene a partir de 1993 com a viceprimer ministre i titular de Pressupost, càrrecs que va mantenir fins 1999, data en què el seu partit, el Cristià Democràtic Flamenc (CVP ), passa a l'oposició per primera vegada en 50 anys.

L'agost de 2007, el Rei Albert II el posa al capdavant d'una missió d'exploració per buscar una solució a la crisi de Govern que viu el país després de les eleccions de juny d'aquell mateix any. I tres mesos més tard li encarrega adoptar iniciatives per posar en marxa un diàleg intercomunitari.

Van Rompuy va tornar a tenir protagonisme quan la justícia belga va acusar el llavors primer ministre Yves Leterme de pressionar els jutges perquè no frenessin l'operació de venda del banc Fortis, escàndol que va provocar la caiguda del Govern federal.

El nom de Van Rompuy va sorgir com l'únic capaç de suscitar el consens de tots per a convertir-se en nou primer ministre, càrrec al que va accedir el desembre de 2008 i des del que ha donat al país l'estabilitat que no havia tingut en més d'un any i mitjà de desordre governamental.