GIRONA | MATÍAS VALLÉS
P
er no alimentar un suspens erm, el duel entre María Teresa Fernández de la Vega i Carme Chacón -o Xacó, com l'ha rebatejat Zapatero en alguna ocasió per accentuar la seva catalanitat- és a mort. Només pot sobreviure una de les dues. O cap, si la resolució del problema s'atén als cànons imperants des dels governs franquistes. L'enfrontament adquireix rang estatal quan es recorda que la vicepresidenta primera simbolitza el zapaterisme
triomfal de l'anterior legislatura, mentre que la ruleta successòria
s'atura amb assiduïtat a la casella de la titular de Defensa. Per posar-ho en la seva boca, "quan truca al president del Govern, el primer que diu Zapatero és "com està el nostre nen?"". L'entenedora declaració va ser efectuada a la revista Elle en vigília de les generals.
L'afició assisteix a un duel de vicepresidentes, perquè cap analista col·locaria Chacón per darrere d'Elena Salgado -la funció de la qual és encaixar els cops destinats a les innovacions econòmiques de Zapatero- i de l'inèdit Chaves. L'hemeroteca substancia el grau de proximitat gairebé simbiòtica entre el president i la seva titular de Defensa, recopilada per ella mateixa. "Em va dir, treballarem, treballarem molt, només et demano que no renunciïs al més bonic que li pot passar a una persona, que és tenir fills". De nou, l'embaràs d'Estat a la revista Elle. Atès que l'inquilí de La Moncloa i Fernández de la Vega han viscut èpoques recents en les quals no es parlaven, es percep un augment en la confrontació intestina que pot suplantar en emocions la manca de combativitat i de carisma de l'oposició.
De la Vega i Chacón són les polítiques més ben valorades d'Espanya, segons el CIS, només superades per Rubalcaba i un punt per damunt de Rajoy, un altre indici de la fascinació que exerceix el seu duel mortal. Tot i això, la vicepresidenta primera ha patit la humiliació de perdre per unes centèsimes el lideratge, a mans de la vicepresidenta quarta.
La crisi de l'Alakrana ha revel·lat la rivalitat en el gabinet de crisi, i ha competit en dramatisme amb el futur dels segrestats.
L'alliberament dels pescadors -pels segrestadors, no pel Govern- no ha relaxat la tensió interministerial. La titular de Defensa declarava dimecres que havia informat del trasllat a terra de tres mariners perquè "nosaltres ens movem i informem en funció del que ens traslladaven els serveis d'intel·ligència". És notori que el CNI està sota el control efectiu de Vicepresidència, i només nominal del Ministeri de la Guerra, una bifurcació que ja va originar enfrontaments interiors.
En primera persona, vaig tenir ocasió de participar en un col·loqui amb Chacón, poc després de la captura del tonyinaire. La ministra es va desentendre pràcticament del segrest, i el va limitar a un incident molest de l'activitat pesquera que es resoldria amb una
negociació mercantil a càrrec de l'armador. El periodista dolent repeteix una pregunta quan la resposta prèvia resulta aclaridora i quasi sensacional, fet pel qual vaig indagar:
- Està recomanant com a membre del Govern el pagament d'un
rescat?
Chacón va recular parcialment, però sense apartar-se de la fredor i el distanciament davant una situació controlada en aparença. El
Govern va acabar segrestat per menysprear la gravetat de la situació. En el dramàtic punt d'inflexió de la crisi de l'Alakrana, el president es trobava a Polònia i la vicepresidenta primera, a l'Argentina. En el moment de l'alliberament, es van haver de repatriar a corre-cuita tres ministres del gabinet de crisi, que es trobaven fora d'Espanya. Chacón, a Brussel·les. Paral·lelament, la titular de Defensa es queixa públicament que l'agenda confeccionada per la Vicepresidència l'obliga a un excés de compareixences compromeses. Pena de telediari.
Dimarts passat, Zapatero agraïa a Fernández de la Vega la seva tasca en la resolució del segrest. A continuació, efectuava una pausa intacabable, com si s'hagués quedat sense veu, i finalment citava la ministra de Defensa. La distància entre les dues mencions és inferior a la realment existent entre les seves destinatàries. La vicepresidenta és la supervivent a la qual el president no es va atrevir a destituir, Chacón és la vicepresidenta que no es va atrevir a nomenar en la ressaca de la sortida de Kosovo. La política catalana haurà de reclamar la vigència de la roda de premsa a dos faristols bessons que va donar amb Zapatero a les portes de La Moncloa, sobre unes transcendentals mesures d'Habitatge de les quals mai més es va saber res.
