XAVIER DOMÈNECH MANRESA
La d'Europa és una història bèl·lica: el continent no ha deixat gairebé mai de ser un territori en guerra. La pau ha estat l'excepció i la batalla ha estat la norma. Han lluitat entre ells els cabdills tribals, els pobles nòmades, els senyors feudals, les ciutats italianes, les monarquies absolutes, els petits i grans imperis i, amb l'arribada de l'estat modern, centenars de milers de soldats de lleva han perdut la vida en la suposada defensa de la nació. Tot just fa quatre anys que es matava i es moria per la pàtria a l'antiga Iugoslàvia.
Però a partir del 1945 va passar un fet important. La guerra del 1939 al 1945 es va diferenciar d'altres guerres en el grau de destrucció de la vida civil: no només van morir moltíssims soldats, sinó també moltíssims paisans, i tant les infraestructures com les ciutats i les seves fàbriques van ser durament castigades. Al final de la guerra, molts dels estats protagonistes estaven arruïnats. Llavors, els dirigents polítics francesos i alemanys van mirar tota la destrucció que s'estenia al seu voltant, es van mirar entre ells i van dir: potser ens hem passat de mida. Potser ja no hi ha manera que un europeu guanyi una guerra europea.
Aquesta certesa va ser el motor que va impulsar el lent procés de construcció de la Unió Europea, que aquesta setmana passada va fer un nou pas amb l'elecció dels qui, amb la imminent entrada en vigor del Tractat de Lisboa, seran el president de la Unió i el representant per a Afers Estrangers. Els designats han estat l'actual primer ministre de Bèlgica, Herman van Rompuy, i la britànica Catherine Ashton. Hi ha hagut una coincidència general a afirmar que són dos personatges de "perfil baix". És a dir, que no són líders coneguts, ni polítics determinants al seu país, ni figures amb una empenta reconeguda. D'aquesta observació, se n'ha deduït que els 27 estats membres de la Unió s'han estimat més no apostar per res que signifiqui pitjar l'accelerador de la integració europea.
La UE sempre ha tingut un problema de visibilitat. La Comissió és un òrgan administratiu, i el Parlament té poders limitats. Qui mana és el Consell, que és la reunió dels governs dels estats membres, la presidència del qual és rotatòria per períodes de sis mesos. No hi ha un cap d'estat o de govern que simbolitzi la Unió en la seva persona. El Tractat de Lisboa omple aquest buit amb la figura del president, alhora que reforça els poders del "ministre d'Estrangers" perquè pugui anar pel món en nom d'Europa. Però els poders del president no estan definits; que sigui decoratiu o no depèn de la seva capacitat per omplir el càrrec que contingui, i d'elegir un personatge més aviat gris, d'un estat que no és dels més importants, els 27 estan dient que ja els va bé la versió decorativa.
La tria és decebedora per als europeistes més entusiastes, però és del tot coherent amb una realitat marcada per la persistència de l'euroescepticisme, especialment acusat entre els socis més nous. La Unió s'ha anat construint de consens en consens, i sempre s'ha estimat més frenar que arriscar-se a trencar. El Tractat de Lisboa introdueix mecanismes de funcionament que redueixen la capacitat de veto dels estats membres i permeten les decisions per majoria, i ajuntar això amb un president carismàtic fa por als que no volen córrer. Quan encara molts estats es resisteixen a entrar a la moneda única o a l'espai comú de seguretat, seria agosarat esperar que posaran el seu futur en mans d'un president continental de gran empenta i amplis poders. Després de tants segles de guerrejar els uns amb els altres, els 64 anys que ens separen del final de la Segona Guerra Mundial són ben pocs anys.
