JOSÉ MANUEL PONTE
Aquest novembre que s'acaba hem celebrat dos aniversaris que han passat força desapercebuts. Els 34 anys de la mort del general Franco i els vint de la desaparició, o autoliquidació, del Partit Comunista italià (PCI), el més gran i el més influent entre totes les formacions polítiques d'aquesta ideologia a l'Europa occidental. A banda de coincidències cronològiques, els dos esdeveniments s'ajunten en la meva memòria perquè el dictador espanyol havia fet de la confrontació permanent amb el comunisme i de la persecució dels seus militants, un dels eixos de la seva política d'integració en el bloc capitalista de la guerra freda, fent-se perdonar amb això les seves complicitats feixistes. El guaita d'occident l'anomenaven a Franco els seus corifeus, com si el general estigués permanentment pujat a una talaia per detectar els moviments de l'enemic.
L'obsessió interessada de Franco contra el comunisme va arribar a fer creure els comunistes de l'interior, una minoria molt activa i en ocasions heroica, que la seva força política podria ser immensa en una situació de llibertat. Sembla obvi que es van equivocar i actualment són una facció cada vegada més debilitada dins d'una coalició que es diu Izquierda Unida, de manera força optimista.
En morir Franco va sortir a la llum, d'entre les tenebres on es mouen les criatures de l'infern, Santiago Carrillo, avui una figura venerable i respectada de l'olimp democràtic, al qual llavors dibuixaven els caricaturistes amb banyes i cua. Carrillo, que era un moderat, formava part, juntament amb l'italià Berlinguer i el francès Marchais, del trio de dirigents comunistes del sud d'Europa que mantenien una certa distància amb la política de la Unió Soviètica, el gran referent del marxisme internacional, al qual, no obstant això, romania fidel el portuguès Alvaro Cunhal. I a aquesta posició intermèdia i partidària d'entrar en coalicions de govern amb forces burgeses se la va anomenar eurocomunisme. Marchais va acabar per aconseguir-ho a França unint-se al socialista Mitterand. Berlinguer gairebé ho aconsegueix a Itàlia fent el propi amb el demòcrata cristià Aldo Moro (assassinat per aquest atreviment). I Carrillo es va topar a Espanya amb el PSOE de Felipe González, que no el necessitava i va acabar per cooptar la majoria dels dirigents comunistes que volien tocar poder a qualsevol preu abandonant molts anys d'entumiment a les catacumbes (encara que va haver-hi d'altres que van fer el mateix apuntant-se a les files del PP o entrant a formar part de la plantilla d'algun dels grans consorcis financers; ja se sap: si no pots amb l'enemic, uneix-te a ell).
Ara bé, de tots els partits comunistes que actuaven a l'Europa capitalista, el més important va ser el PCI fundat per Antonio Gramsci el 1921. La seva vocació de força pactista datava d'antic. Primer va col·laborar amb catòlics i socialistes per derrotar el feixisme, i després va intentar forçar la seva entrada en el govern avançant la Democràcia Cristiana a les urnes. Gairebé ho aconsegueix el 1976 amb més de deu milions de vots, però el que s'anomenava llavors el "compromís històric" no va ser possible i forces fosques de dins i fora del país van conspirar per impedir-ho, recorrent a tota mena de mitjans, des de l'assassinat polític als atemptats terroristes. Després, la corrupció galopant de socialistes i demòcratacristians i la caiguda del Mur de Berlín van provocar un terratrèmol devastador. Els partits tradicionals, inclòs el PCI, van desaparèixer i el mapa polític es va recompondre entorn de coalicions de dretes i d'esquerres de perfils borrosos. Possiblement, el PCI, que era el menys implicat en pràctiques mafioses, es va precipitar en autodissoldre's tan aviat, donada l'amplitud de la seva organització. La depressió no té per què conduir indefectiblement al suïcidi.
