Assessor de la Ponència Constitucional que va elaborar la Carta Magna de 1978, magistrat del Tribunal Constitucional (TC) entre 1980 i 1989 i vicepresident fins al 1992, Francisco Rubio Llorente, aporta algunes reflexions sobre la urgència de la decisió que el TC ha d'emetre sobre l'Estatut de Catalunya, sense valorar si aquest s'até o no a la norma de normes que regeix la democràcia espanyola.
El PP està demanant que hi hagi una decisió sobre la constitucionalitat o no de l'Estatut de Catalunya. Vostè s'ha mostrat partidari de no posar temps límit perquè el Tribunal Constitucional dicti sentències.
Una cosa és que no es puguin posar temps límit per a les sentències i una altra cosa és que jo, com la resta dels espanyols, lamenti que s'estigui endarrerint tant aquesta sentència. Però sí és veritat que, si s'està endarrerint, no és per la falta de laboriositat ni la falta de talent dels membres del Tribunal, sinó perquè es tracta d'un assumpte difícil. I desgraciadament està tardant. Esperem que ja no s'allargui molt més.
Sota el seu punt de vista, l'Estatut és constitucional?
No sabria si és constitucional, plenament constitucional o en part constitucional fins que ho digui el Tribunal, que és el que té l'última paraula. Fins aleshores simplement no tinc criteri. Jutjar sobre normes que tenen un gran contingut polític o una gran transcendència política comporta inevitablement que aquest judici es faci des de les perspectives ideològiques de cadascú, i que els diferents partits polítics tin?guin una visió, una interpretació diferent de les normes, cosa que provoca el litigi. Lamento molt que el Tribunal Constitucional es trobi en la situació actual, en el centre del debat polític.
Potser hi està havent massa pressió política sobre un òrgan que presumeix d'independent i al qual s'ha de deixar treballar?
Clar, és un òrgan independent, jurisdiccional, el que passa és que com en el nostre sistema, que és poc comú, les minories parlamentàries tenen la possibilitat d'interposar un recurs directe davant el Constitucional, això provoca que inevitablement el debat polític parlamentari es traslladi en els seus propis termes a aquest Tribunal.
I això és dolent?
Això és dolent.
Vostè va ser un dels redactors de la llei orgànica del tribunal constitucional, com es pot corregir?
El sistema que es va instal·lar a Espanya és bàsicament l'alemany; en aquest país existeix el mateix tipus de recursos, el que passa és que depèn tot de l'ús que es faci d'aquesta possibilitat. A Alemanya ha estat molt més circumspecte, molt més parsimoniós que a Espanya. Aquí, des del primer moment, no; ara s'ha acudit potser amb un excés de lleugeresa al Tribunal Constitucional.
Potser sigui reflex d'aquest esperit poc dialogant i respectuós dels espanyols?
No, no crec que sigui això. Miri vostè, la cultura jurídica i política d'una societat és el resultat d'un procés d'anys i a nosaltres el 1978 ens faltava d'experiència; el que sabíem de dret constitucional ho sabíem pels llibres i no teníem una experiència directa per apreciar quines institucions ens convenien plenament i quines no, vam prendre el que millor ens semblava de l'estranger. La Constitució alemanya va servir en molts casos de model a l'espanyola.
Sembla que encara falta perquè l'esperit democràtic cali entre els espanyols...
Estàs entestada a fer-me dir una cosa que jo no dic. No. Una cosa és l'esperit democràtic, que jo crec que és present a Espanya; i una altra la cultura democràtica, que és una cosa diferent i sobre la qual es podria discutir. Això no és qüestió d'esperit, sinó de cultura.
És a dir, que el que encara manca en la societat espanyola és cultura democràtica.
Jo crec que la nostra cultura democràtica encara és insuficient.
Fa poc ha dit que si aquesta sentència no existeix encara no és per desídia del Tribunal Constitucional, sinó perquè, com deia abans, és un assumpte...
... Molt polèmic en termes polítics, molt difícil, llavors és lògic que la discussió s'hagi allargat molt, que no vol dir que això no sigui lamentable.
Vostè ha dit que al Tribunal Constitucional se li confereix un caràcter de tercera cambra i que això no és positiu.
Això és dolent, clar. Em ratifico en allò dit. No ha de tenir aquest caràcter. Això no vol dir que les ?seves decisions no hagin de tenir una transcendència política, que en qualsevol lloc les tenen. Però pensi vostè, per exemple, en el model de la Cort Suprema dels ?Estats Units, que és el tribunal més important dels quals controla la constitucionalitat de les lleis, i no coneix mai recursos directes. Són sempre recursos contra la decisió d'un jutge que una part en litigi considera anticonstitucional. Però mai un òrgan, això és diferent.
IMPRIMIR PÁGINA »
AUMENTAR TEXTO »
REDUCIR TEXTO »
