El debat nuclear és ciclotímic. La història ens ha ensenyat a témer aquesta energia, l'ànima profunda de la qual resideix al cor mateix de la matèria, en el desafiament d'allò que mai abans havíem gosat trencar: la unitat de l'àtom (del grec atomoy, "indivisible"). El foc, drac domesticat, només els recombina. En canvi, la fissió en rebenta el nucli i transforma massa en energia amb tal potència que s'ha de confinar entre gruixuts murs d'acer i formigó. El seu poder ens sembla diabòlic perquè mata amb un alè que els sentits no perceben, però que ho crema tot, deixant al seu pas un rastre atroç i sense remei. Com un King Kong encadenat, ens meravella i ens espanta, amb un esglai que s'alimenta cada vegada que trenca les cadenes. Les va trencar a Hiroshima i Nagasaki el 1945, i vam assistir a la màxima expressió de l'horror. Les va trencar de manera vergonyant en experiments governamentals que a la llarga han deixat de ser secrets. Les va trencar a Txernòbil el 1986, i l'alarma es va estendre en més de mig món perquè els vents van escampar la radioactivitat a molt llargues distàncies i a través dels continents. L'ombra d'aquell desastre, a punt de complir 25 anys, és allargada, i cada notícia d'un nou incident, sigui greu o banal, ens neguiteja. Però com que res no dura, i encara menys al cor humà, l'opinió pública tendeix a relaxar la desconfiança a mesura que passen els anys sense que salti una nova alarma de gran magnitud, i tornem a obrir les nostres oïdes als que prediquen els avantatges d'aquesta font energètica, sobretot quan les altres estan en crisi o encara no resolen els problemes. L'escalada del preu del petroli i la inestabilitat que sacseja el món àrab, mentre es constata que les energies alternatives són encara molt més cares, estoven l'auditori, temorós de quedar-se a les fosques. Al cap i a la fi, ens diem, allò de Txernòbil va passar a la Rússia descomposta i tecnològicament obsoleta del final del comunisme. En un país desenvolupat no pot succeir el mateix. I llavors arriba això del Japó i ens tornem a espantar. Hi ha desenes de milers de morts al voltant, però els ulls del món estan fixos en la imatge televisiva d'unes instal·lacions nuclears on es produeixen inquietants explosions. King Kong està trencant una altra vegada les cadenes? Potser ara mateix un referèndum sobre l'energia nuclear obligaria a tancar totes les centrals, i ja ens il·luminaríem amb espelmes.