Mentre els Estats Units segueixen totalment paralitzats enmig d'un debat a l'entorn dels dèficits pressupostaris i totes les altres coses que l'Estat no ha de fer, la resta de països estan maridant recursos públics i privats per consolidar-se i fer-se més competitius.

Mentre els Estats Units ni tan sols estan segurs que haguéssim d'acostar-nos a proporcionar cobertura sanitària a tota la nostra ciutadania, altres països democràtics van començar a utilitzar l'Estat per assegurar tots els seus ciutadans -i tenen despeses sanitàries molt inferiors a la nostra.

Mentre els nord-americans paguen menys impostos que els ciutadans d'altres països rics -i actualment se'ls reté el percentatge més baix de la seva nòmina des de l'any 1958- una cambra del Congrés creu que l'únic que es pot fer per ajudar el país és baixar els impostos encara més.

Mentre altres països ens han avançat en economia ecològica, nosaltres ens distanciem de qualsevol iniciativa de posar preu a les emissions per combatre l'escalfament global i promoure noves tecnologies. Al Partit Republicà, els polítics han de disculpar-se fins i tot per pensar en l'escalfament global.

I mentre altres països inverteixen en les seves infraestructures bàsiques, nosaltres deixem que les nostres carreteres i ponts, xarxes ferroviàries i sistemes de proveïment, i el nostre accés a la banda ampla es cuidin sols. Nosaltres creem la xarxa interestatal d'autopistes, i ara no podem mantenir el clavegueram.

Ah, sí, i gairebé 14 milions de conciutadans nostres estan a l'atur. Bé, ara vostè pot tornar al trist debat del difícil si vol, però aquest catàleg s'ofereix per insinuar la irrellevància del nostre debat a Washington amb vista als problemes als quals s'enfronta el país.

El nostre dèficit d'imaginació és el dèficit que hauria de preocupar-nos. Semblem incapaços de fer el que vam fer als anys Truman, Eisenhower, Kennedy, Johnson i, sí, als anys Nixon: imaginar la forma com la intervenció pública pràctica pot millorar la vida quotidiana dels nostres ciutadans, fer més fort el nostre país, i més productiva la nostra economia privada.

Està clar que necessitem equilibri fiscal a llarg termini, i tornar, i després retocar, als tipus fiscals que imposàvem amb Bill Clinton servirà per fer gran part del que hem de fer. La resta es pot aconseguir amb reduccions molt més modestes que les retallades draconianes contingudes en els plans del congressista Paul Ryan.

El desafiament més general i més important és imaginar la forma de planificar, invertir i competir amb països molt més centrats que nosaltres en la forma com funciona la nova economia global. I els més sorpresos per la incapacitat del nostre país a l'hora de fer-ho no són els socialistes caviar, sinó els directius inflexibles.

Convidat per Carl Pope, del Sierra Club, fa poc vaig dedicar algun temps a l'informe de l'economia que prepara The Wall Street Journal en la seva conferència anual, que es publica el març. Per començar, el relat del Journal posa èmfasi que la Xina "està acaparant el mercat de les tecnologies netes no a causa de la seva mà d'obra barata..., sinó a través de subvencions i controls rígids per aixecar una nova indústria exportadora". En aquest cas, les paraules "controls" i "subvencions" no procedeixen de la teoria del lliure mercat.

L'informe cita Mark Pinto, vicepresident executiu d'Applied Materials Inc., que afirma que en energia solar, els Estats Units "no són el pricnipal fabricant ni el mercat més ampli". Afegeix: "Això és molt inu?sual". Volem seriosament perdre aquest mercat?

En el seu bloc, Pope cita un altre líder corporatiu que va assistir a la conferència, Andrew N. Liveris, president i director executiu de Dow Chemical Company.

"A tot el món", escriu Liveris en el seu llibre Triomfar a Amèrica, "els països actuen de manera cada vegada més semblant a empreses: competeixen agressivament entre ells per les empreses i el progrés i la riquesa...Mentrestant, als Estats Units, fem les coses igual que si no hagués canviat res".

No fingiré que estic d'acord amb totes les opinions dels directius en matèria de marc tributari o marc de regulació. Però és sorprenent que tants siguin pragmàtics, no ideòlegs. Ells entenen que els esforços de l'Estat per promoure la prosperitat nacional han d'anar més enllà de dèficit i impostos.

Un polític atent va observar a principis d'aquest any que "les llars sud-coreanes tenen més accés a internet que nosaltres. Els països d'Europa i Rússia inverteixen més en les seves carreteres i xarxes ferroviàries que nosaltres. La Xina construeix trens més ràpids i aeroports més moderns. Mentrestant, quan els nostres propis ?engi?nyers avaluen l'estat de la nostra infraestructura nacional, li posen un suspens".

Uns mesos més tard, el mateix polític nord-americà deia: "No hem d'elegir entre un futur de deute desbocat i un futur en el qual renunciem a invertir en la nostra gent i el nostre país". Això, ho va dir el president Barack Obama, i vostè es preguntarà: "Existeix alguna possibilitat que anem més enllà del nostre debat nacional fins a la tasca pendent de guanyar el futur"?

E. J. Dionne Jr.

The Washington Post

Writers Group