El món ha empitjorat: ha mort Jorge Semprún (1923-2011). Ha desaparegut algú que va tenir un recorregut valent, antifeixista i, finalment, va declarar que el millor de tot és la llibertat. Això permet qualificar-lo de liberal. De què altrament?

El vaig conèixer a Perpinyà el 1984. Ell, jo i pocs més (com Fernando Álvarez de Miranda) vàrem ser els convidats a un debat organitzat per la part alemanya de l'ens creat per De Gaulle i Adenauer per fomentar una bona relació entre els seus dos països.

Intel·lectualment va ser una bona trobada, malgrat que el llavors alcalde de Perpinyà, Paul Alduy (1914-2006), pare de qui el va succeir (Jean Pau Alduy) i diverses organitzacions rosselloneses de pagesos ens varen llançar la cavalleria a sobre. No volien que Espanya entrés a Europa i ens ho varen dir. Els movia un ridícul corporativisme agrícola. Jo era l' únic català. Semprún va ser el més brillant.

Semprún representava una evolució antitètica a la que aquí tingué finalment el PSUC. Com Semprún va dir, discretament, en el documental que el fill de Jordi Solé Tura va realitzar sobre el seu pare, a Catalunya es va donar un enfollit abandó del PSUC per anar vers posicions encara més ultraesquerranes. El paradigma fou la "Organización Comunista de España Bandera Roja", de la qual va ser un encegat dirigent l'actual conseller de Cultura, Ferran Mascarell.

Per tant, que ningú s'estranyi si aprecia -com ahir vaig efectuar- que és a Catalunya, i per part de l'aparell mediàtic de la Generalitat, on més s'ha falsejat la desaparició de Semprún. Dir que era un fill de l'alta burgesia va ser una grolleria marxista. Oblidava que el seu pare va servir a la República fins al 1939. A la vegada, es va ignorar que Semprún no solament va renegar del comunisme, de forma justa i argumentada, sinó que es situà en contra d'aquest totalitarisme.

Semprún també era un amic de la cultura catalana i de totes les llibertats culturals, cosa pròpia, només, d'un liberal. Fer-lo passar únicament per algú que va tractar bé la Generalitat de Pujol és degradar-lo. Per descomptat, Semprún no era pujolista. No va sortir del foc comunista per caure a la brasa pujolista.

En una llarga entrevista que va emetre la cadena francoalemanya Arte va manifestar que va dimitir de ministre de Cultura pel seu enfrontament amb el vicepresident, Alfonso Guerra, contrari al seu desig de transferir totes les competències en matèria de cultura a les comunitats històriques. Semprún va creure que així la cultura aniria millor. Jo també ho creia. Però després no ha estat així.

En una altra entrevista al desaparegut programa Bouillon de Culture, emesa el 6 de març del 1998, va declarar textualment: "Només a França no s'admet la comparació entre comunisme i feixisme, i és a causa del jacobinisme". Es quedava curt: la comparació tampoc es pot fer a Catalunya, aquí a causa d'una variant del jacobinisme dita pujolisme i ara també sobiranisme.

Internat al camp d'extermini de Buchenwald, en va explicar la seva realitat magistralment per escrit i en entrevistes. Va exposar que en ocasions els mateixos internats es varen veure obligats a triar entre qui havia de morir o bé salvar-se. També recordà que aquell camp va ser mantingut per l'exèrcit soviètic i que aleshores, cosa absolutament certa i documentada, encara va augmentar la mortaldat entre els presoners, militars alemanys capturats, no tots nazis. A Catalunya això només ho ha escrit un servidor. Tot plegat no té res a veure amb la manipulació que Joan Saura va dur a terme sobre el totalitarisme nazi, del qual no cal falsejar res per condemnar-lo. El problema sorgeix quan se'l vol usar per salvar el també criminal comunisme. Són, com deia Semprún, dos totalitarismes comparables.

El trencament de Semprún, juntament amb Fernando Claudín (1915-1990) amb el PCE es va plantejar per raons que ara semblen esotèriques, i potser ho eren. Ambdós volien poder discutir lliurement. El llavors dirigent del PSUC i després d'ERC Francesc Vicens també va ser expulsat per defensar que efectivament calia discutir alguns canvis que ara semblarien banals. De fet, després, el PCE i el PSUC han canviat. Però ha estat cap a pitjor, mentre Semprún es convertia en una icona liberal. Segurament a causa d'això, el seu amic (i meu) Javier Solana ahir va tenir raó quan va dir que a Espanya es va tractar malament Semprún. Afegiria que ara en aquest maltractament alguns mitjans de la Generalitat hi han excel·lit. Altres enyorarem la seva dignitat i els seus valors literaris, més reconeguts a França que a Espanya. Francisco de Goya, ai las, també va haver de morir a França, el 1828. Professionals joves, ara sense feina aquí, també moriran lluny.