Alguna excusa per cuclejar

Les negociacions sobre el sostre del deute segueixen bloquejades, els republicans mantenen irreductible el seu torcebraç amb Obama i l'amenaça de l'impagament dels EUA
està ja a dues setmanes vista de fer-se realitat

EUGENE ROBINSON THE WASHINGTON POST WRITERS GROUP Washington té molts hàbits difícils d'abandonar, i un dels pitjors és l'acte reflex que consisteix a veure equivalències on no n'hi ha cap. D'aquí el disbarat, predicat per polítics i tertulians que haurien de poder veure'l, que diu que "les dues parts" són igualment culpables de les converses paralitzades al voltant del sostre del deute.
Això és fals. La veritat és que els Demòcrates han deixat clar que estan oberts al compromís entorn de retallades pressupostàries i pujades de la recaptació pública. Els Republicans han deixat clar que ells no.
Dit d'una altra manera, els Demòcrates van reaccionar al "gran acord" proposat pel President Obama i el president legislatiu John Boehner cuclejant, queixant-se i destacant els elements que no eren del seu gust. Això es coneix a tot el món com la forma d'obrir un procés de negociació.
Els Republicans, en canvi, van respondre amb un "no" contundent i a continuació van fer-se els sords. Tenint en compte la imminent expiració el dia 2 d'agost del termini de suspensió si el sostre del deute no s'eleva, el terme idoni per a aquest enfocament és xantatge.
Però tot i així, la tesi de "les dues parts tenen la culpa" va cobrar força després que Boehner anunciés que els legisladors Republicans no recolzarien cap pujada de la recaptació, punt. Es va traçar una falsa equivalència entre el rebuig contundent dels Republicans a la reforma tributària "oberta a pujar els impostos" i l'oposició Demòcrata menys contundent a "les retallades de les pensions" de la seguretat social i el programa de la tercera edat Medicare.
La crònica adulterada diu que l'electorat radical de dretes que té el Partit Republicà i l'electorat radical d'esquerres del Partit Demòcrata són igualment culpables d'enfonsar l'acord.
Aparquem, de moment, el fet que dins de la proposta Obama-Boehner, hi hauria al voltant de tres dòlars de retallada per cada dòlar tributari. No ens aturem a preguntar si té sentit o no rebaixar de manera dràstica la despesa pública quan l'economia segueix calant-se en la pitjor recessió registrada en dècades. Centrem-nos, millor, atentament, en la política de l'acord.
És cert que la responsable de l'oposició a la Cambra, Nancy Pelosi, es va posar a cridar com si l'ataquessin per l'esquena en saber que els programes de les pensions s'estaven contemplant. Però els seus inconvenients -i els dels Demòcrates en general- són filosòfics i tàctics, no contundents.
Els progressistes entenen que el programa Medicare dels ancians i la seguretat social no són sostenibles en el seu actual rumb; a llarg termini, els dos han de quadrar la seva recaptació i les seves despeses. La postura de Nancy Pelosi és que cada programa ha d'abordar-se amb la vista posada en la sostenibilitat -no com a part d'un acord d'última hora amb vista a una pujada mínima del sostre del deute que ens financiï durant dos o tres exercicis més.
També és cert que els Demòcrates estan convençuts de poder fer-se amb una important quantitat d'escons a la Cambra l'any que ve a base de posar en relleu els plans Republicans de convertir el Medicare en un programa de copagament. Ells no volen que els Republicans puguin assenyalar i dir: "Miri, els Demòcrates també volen retallar el Medicare".
No hi ha res en aquests inconvenients Demòcrates, no obstant això, que no es pugui refinar creativament. Es pot dir que realment no es "retalla" una pensió, per exemple, si el que fa és limitar el ritme amb què creix la seva despesa. Pot compensar la despesa amb noves fonts de recaptació, i es pot fer de manera que s'alleugi als contribuents de renda modesta. Els Demòcrates deixen la porta oberta i aquestes opcions es podrien explorar.
La crònica per la part Republicana és totalment diferent. També hi ha formes de refinar la promesa de "res d'impostos nous". En lloc de pujar els tipus impositius, pot tancar llacunes en nom de la reforma; es pot afegir una millora per aquí, una "tarifa" per allà, i es pot obtenir la recaptació que fa falta i seguir sostenint que vostè no ha votat a favor d'apujar els impostos.
Però els Republicans adopten la postura que no es pot recaptar un centau de recaptació nova, amb independència de l'eufemisme. Certs Demòcrates, sí, es mostren picallosos i rondinaires. Però els Republicans es neguen, contundents, a negociar qualsevol cosa. Que no és el mateix.
Comprenc el motiu que el President Obama, en la seva roda de premsa de dilluns, reprengués a "cadascuna de les parts" per adoptar una "postura maximalista". Per raons polítiques i pràctiques en la mateixa mesura, li surt a compte fer el paper de ?mediador honest.
Mentrestant, no obstant això, el temps corre cap al 2 d'agost i la possibilitat d'un descobert ?catastròfic es torna de mica en mica més real. I ningú no hauria ?d'equivocar-se sobre allò que afronta el president Obama: ?D'una banda, gemecs i queixes. Per ?l'altra, una paret.