omés ahir em vaig assabentar de la mort de l'arxiduc Otto d'Habsburg (1912-2011), que es va produir demà farà quinze dies. Morí quan jo estava tornant dels Estats Units. Això i el consegüent jet lag va fer que no me n'assabentés. Sento la seva mort i no haver-ne escrit abans.

Vaig conèixer personalment el darrer aspirant al tro de l'Imperi Dual, és a dir l'Austrohongarès. En una ocasió en vaig publicar una llarga entrevista. Era fill de l'últim emperador d'Àustria, amb el nom Carles I d'Àustria, que també era rei d'Hongria amb el nom de Carles IV. El 2004, el Papa Joan Pau II va declarar beat aquest rei-emperador. Otto d'Habsburg era, per tant, nét del famós emperador Francesc Josep I.

Mirant molt més enrere, Otto d'Habsburg era descendent de l'arxiduc Carles d'Àustria, el candidat de les Corts d'Aragó al tro espanyol i perdedor en la Guerra de Successió que va acabar amb l'entrada a Barcelona de les tropes borbòniques, l'onze de setembre del 1714. Tot seguit, el Decret de Nova Planta borbònic abolí les institucions catalanes.

Antifeixista i anticomunista, Otto d'Habsburg va estar tota la seva vida present en la política, com un dels primers i més militants europeistes. També va jugar un paper clau en la desaparició del bloc de soviètic. Tot està molt documentat. Però és poc conegut a nivell de gran públic, en ser ell d'una modèstia i d'una discreció monumentals.

Era un poliglot espectacular, així com un gran defensor de les llengües minoritzades. Per arribar-ho a ser poliglot, creia que el millor camí era primer aprendre bé l'alemany, un criteri que comparteixo. A més de l'alemany, sabia molt bé hongarès, francès, espanyol, italià, portuguès, croat, mentre tenia bons coneixements de txec, llatí i català i alguns de basc. Quan el seu pare va morir, exiliat a l'illa de Madeira, ell tenia nou anys. La seva mare i ell es varen traslladar a la població basca de Lekeitio, emparats pel rei Alfons XIII. Curiosament, la família s'havia quedat sense cap patrimoni ni cap diner. Otto sempre va haver de guanyar-se la vida per poder viure com un modest burgès. Una seva filla va comprar unes modestes propietats agrícoles a Lleida i dos dels seus set fills varen ser aviadors. Un d'ells ara és responsable d'una TV privada hongaresa.

Llicenciat en Ciències Polítiques i Socials per la Universitat belga de Lovaina (1935) aviat va entrar en política en oposar-se a l'annexió d'Àustria per Hitler. Aquest el va condemnar a mort i va organitzar intents d'atemptats. L'arxiduc Otto va fugir de Berlín el mateix dia de la pujada al poder de Hitler, el 1933. Es va refugiar als Estats Units, des d'on va romandre actiu, en especial ajudant a fugir d'Europa a desenes de milers de jueus. Va esdevenir amic personal del President Roosevelt, com també ho va ser de Churchill i de De Gaulle. Otto d'Habsburg va posar tots els pocs diners que tenia en aquell combat. En acabar la guerra no solament no tenia diners sinó que estava esgarrifosament endeutat. En això, em va recordar a Josep Tarradellas a l'exili, que també havia tingut diners, però que se'ls va gastar tots, fins al darrer ral, fent política.

Acabada la guerra va ser un dels pares i president del Moviment Paneuropeu. En un episodi molt cert, però poc conegut, el 1961 el general Franco li va oferir que fos rei d' Espanya, com a legítim successor dels Àustries. "Vaig refusar el tro d'Espanya (que Franco li oferia, ves a saber amb quina retorçada intenció) més que res perquè sóc un legitimista. A Espanya, la meva lleialtat envers la dinastia espanyola - digué Otto- em prohibia acceptar una empresa que no era altra cosa que una usurpació". Em va parlar molt bé de Joan de Borbó i del rei Joan Carles.

Ja el 1982, va publicar un informe sobre el dret a l'autodeterminació de Lituània, Letònia i Estònia. També va ajudar els refugiats de llengua alemanya dels Sudets i els drets lingüístic al Tirol del Sud. En les guerres dels Balcans es va posicionar en contra de les agressions sèrbies. M'explicà com va estar hores en un refugi antiaeri amb el president croat Franko Tudjman, mentre els bombardejaven els serbis.

Un fet històric extraordinari va ser la seva organització, el 19 d'agost de 1989, d'una trobada campestre a la preciosa ciutat hongaresa de Sopron (60.000 habitants), que està tocant a Àustria. Teòricament, era per celebrar un aniversari de l'Imperi Austrohongarès. En la pràctica, sempre es va voler facilitar la primera fugida d'alemanys de l'Est vers la llavors Alemanya federal. Hi va haver una certa complicitat, fomentada per Otto d'Habsburg, d'alguns comunistes moderats hongaresos. En tot cas, certament, la caiguda final del mur de Berlín va començar a Sopron.

El gran drama d' Europa és que ara no hi ha personatges del calibre d'Otto d'Habsburg, que no era gens estatista, sinó regionalista i europeista, partidari d'una Europa política. Ell va saber tirar Europa endavant en moments molt greus. Ara també ho són, però sense els homenots, que diria Josep Pla, d'abans. Otto d'Habsburg n'era un.