Quins passos s'haurien de donar per assolir una xifra de víctimes de la guerra el més exacta possible?

Buffff! Significaria tenir molts mitjans econòmics, que haurien de venir del Govern, i això serà molt difícil. El Govern actual no està per aquesta tasca, ni ideològicament ni econòmicament. Caldria crear una comissió d'experts en aquesta matèria, tipus Vicente Gavarda, Paco Espinós... Jo faria la comissió en un moment, encara que no hi figuraria. Haurien de definir, en una primera fase, què és el que sabem del cert, on hi ha dubtes i on tenim unes llacunes totals, i no se sap res. I a partir d'aquí decidir on cal investigar. Es pot fer, però amb diners.

Persisteix la dificultat d'accés als arxius i la pèrdua deliberada de documentació?

Sobretot està molt fragmentat.

Vostè ha tingut problemes?

Jo he fet una feina de miner a la Causa General, que està oberta i no hi ha problemes. La gent amb la qual vaig col·laborar fa un treball minuciós de la repressió en zona franquista i s'han trobat dificultats de molts tipus. L'Estat espanyol, llavors i ara, està dividit en regions militars i hi ha arxius de tot tipus: militars, els de la Falange i els registres civils de cada parròquia, on hi havia molta falsificació. Un exemple: en un poble van morir en un dia 37 homes per vessament cerebral. Per què? Perquè els havien afusellat. Això no es diu. En altres llocs, els registres del cementiri han desaparegut. Hi ha zones amb accés als arxius militars i d'altres on aquest accés no hi és. Amb què es treballa a l'arxiu? Doncs amb fitxers, perquè digitalitzat ni parlar-ne... A José García Márquez el van deixar entrar perquè es va oferir a catalogar gratuïtament i va ser una tasca de moltíssims anys. Hi ha gravíssims problemes i molts pedaços.

Vostè va accedir als arxius de la Fundació Francisco Franco?

(Nega amb el cap). Encara que és igual. L'arxiu de Franco no és l'arxiu adequat per a l'estudi de la repressió, de la mateixa manera que en els papers de Hitler no hi trobaràs material sobre Auschwitz.

Com s'explica que les falsedats de la propaganda franquista sobrevisquin fins al segle XXI?

Perquè durant tot el franquisme el domini total del sistema d'educació, dels mitjans de comunicació, van ser la base d'un rentat de cervell de tot l'Estat. I això no va acabar amb la mort de Franco el novembre del 75. Perquè aquesta data no es van canviar els directors de tots els diaris, els mestres de totes les escoles i tots els llibres de text. I tampoc va canviar amb les primeres eleccions del 1977 ni amb l'arribada de la democràcia. Hi va haver un contrarentat de cervell perquè, és clar, això hauria estat poc democràtic, això hauria estat més aviat soviètic. La conseqüència és un franquisme sociològic que continua sent molt fort.

A aquest franquisme sociològic es deu la crispació que hi ha 75 anys després de la Guerra Civil?

Crec que es deu més al rentat de cervell, perquè ha deixat alguns frustrats i indignats pels obstacles per saber, i d'altres que se senten incòmodes pels desitjos d'establir la veritat. Crec que té moltes explicacions. D'una banda, no és qüestió d'incomodar els que es van beneficiar del franquisme. Evidentment hi havia falangistes i militars que es van fer rics amb el franquisme al principi del règim. Ensumar en això no interessa a ningú. O les empreses que es van enriquir gràcies a l'ús de mà d'obra esclava durant els anys 40. D'altra banda, hi havia molta gent per a la qual el franquisme és sinònim de creixement econòmic, pel rentat de cervell que hi va haver. I també hi ha una dimensió psicològica. A molta gent se li fa incòmode pensar que Franco fos un dictador sagnant, prefereixen no saber-ne res.

Els negacionistes són els hereus dels que van confiscar els béns republicans?

No, això és una minoria molt petita. Són més aviat els que van néixer al franquisme, que van ser afectats pel rentat de cervell. Per arribar al nombre de morts cal saber-ne els noms. En el cas de les víctimes en zona republicana els sabem per totes les investigacions en els recursos de l'Estat i la Causa General. I a la zona franquista ho sabem gràcies al treball minuciós d'un exèrcit d'aficionats i historiadors locals. Per això jo deia que sabem els noms de 130.000 i després podem extrapolar més números. Encara Stanley Paine va fer un article atacant-me a The Wall Street Journal on assegura: "Preston diu que eren 130.000. No, són 70.000 ". Jo puc dir aquesta xifra perquè aquí hi ha els 130.000 noms. Per què diu Paine que només són 70.000? Perquè ho diu ell. És al·lucinant. Hi ha diferents nivells de negacionisme. Hi ha negacionisme de l'home del carrer que diu: "jo no em puc creure això..." Però que ho digui un suposat científic, que ha passat de ser un liberal a ser un home d'ultradreta, això sí que és, al meu entendre, imperdonable.

Dedicarà un llibre als penedits del règim?

No. Si n'hagués conegut més els hauria inclòs al meu llibre, però és difícil trobar aquests casos, perquè el sofriment... I la majoria està morta. Va ser gairebé miraculós poder reunir aquestes històries.

Els anarquistes van ser els dolents de la zona republicana?

No eren els únics, és clar. Els ?anar?quistes van ser els primers a obrir les presons perquè pensen que el que està a la presó és una víctima de la societat burgesa, és un guerrer de la lluita social... I hi ha un col·lapse d'ordre públic. Aquests criminals comuns són una part important del pitjor que va passar. D'altra banda, hi ha molts grups d'esquerres, comunistes, socialistes, i fins i tot republicans d'Izquierda Republicana que van per la trama civil del cop, els que la gent pensa que estan a favor del cop i que identifiquen com l'enemic social: el propietari, l'industrial, el banquer, el sacerdot que ha justificat la injustícia... Els anarquistes pensen, perquè és part de la seva filosofia, que cal eliminar tots aquests elements per crear una nova societat. Quan Durruti diu: "Portem un nou món en els nostres cors", hi ha coses que... Per què destrossen les esglésies, amb les meravelles culturals que hi ha? Perquè en destrossar un edifici no destrosses la religió, els anarquistes destrossen el símbol i tenen grans responsabilitats en aquest sentit. I també tenen la responsabilitat, com els trotskistes, de pensar, amb candidesa, que es pot fer una revolució enmig d'una guerra. És com si volguessin dir a Franco: "Escolti, li faria res parar de fer-nos la guerra durant cinc o deu anys mentre fem una revolució i després ja hi tornarem? Això és una bestiesa".