Una comissió examina a Austràlia des d'aquesta setmana tots els successos concernents a l'abús de menors, tant en entorns familiars, religiosos, educatius, mèdics, de serveis socials, esportius, etcètera. Les estadístiques obtingudes en les investigacions oficials d'un altre país anglosaxó, els EUA, han assenyalat que els abusos de capellans catòlics van concernir a un quatre per cent del clergat nord-americà, un percentatge molt aproximat al d'abusos comesos per col·lectius de ministres d'altres confessions, professors, treballadors socials, metges, instructors de scouts o entrenadors esportius (dades del John Jay College of Criminal Justice i del National Review Board for the Protection of Children and Young People).
És a dir, les autoritats australianes portaran a terme una investigació conjunta de totes les circumstàncies registrades, i entre les mesures que es preveu adoptar de cara al futur es troba la d'anul·lar el secret professional en aquells casos en els quals l'abusador pugui emparar-se en l'esmentat sigil per ocultar dades.
Evidentment, la bomba ha esclatat dins de l'Església catòlica, elsigil sacramental en la penitència de la qual és un dels preceptes més ferms del Codi de Dret Canònic (CDC). El cànon 983 imposa que "el sigil sacramental és inviolable; fet pel qual està terminantment prohibit al confessor descobrir el penitent, de paraula o de qualsevol altra manera, i per cap motiu". Si es produeix la vulneració d'aquesta llei canònica, "el confessor que viola directament el sigil sacramental incorre en excomunió latae sententiae", és a dir, la que cau automàticament sobre el subjecte sense necessitat de ser dictada per l'autoritat. En aquest cas, només pot actuar a continuació "la Seu Apostòlica".
Però el Govern de la primera ministra, Julia Gillard, vol que aquells capellans que en la confessió hagin tingut notícia que el penitent -per exemple, un altre sacerdot- ha comès pederàstia es vegin exonerats de l'esmentat sigil sacramental i acudeixin a les autoritats a denunciar-ho.
Secret inviolable
El cardenal Pell, arquebisbe de Sydney i cap visible de l'Església Australiana, va declarar que el secret de confessió és absolutament inviolable i que, en últim terme, un sacerdot pot negar-se a rebre en confessió confidències d'un pederasta del qual tingui certa noció per altres cursos. Però una vegada administrat el sagrament de la penitència, els seus llavis romandran segellats, llevat que el propi penitent l'autoritzi a actuar en determinades circumstàncies, encara que, per exemple, el confessor, fins i tot amb el permís del subjecte, no pot ser testimoni en judicis canònics, això és, els propis de l'Església. També pot donar-se el cas que el confessor persuadeixi el subjecte que es confessi a les autoritats abans que pugui administrar-li l'absolució.
Però de la mateixa manera que ha succeït en la legislació irlandesa (cinc anys de presó per al sacerdot que es negui a informar sobre un delicte de pedofília conegut en confessió), a Austràlia es pretén modificar les lleis penals per obligar un sacerdot a declarar davant la Policia i fins i tot rebre condemna de presó si es nega a revelar dades sobre una investigació per pederàstia. L'argument governamental de fons és que cap persona en l'acompliment de la seva professió hauria d'obstruir les esmentades investigacions i que les lleis hauran d'obligar tots per igual.
No obstant això, el cas irlandès i el possible australià són excepcions respecte la majoria dels països occidentals i d'orígens cristians. Per exemple, la legislació espanyola empara el secret de confessió en l'àmbit constitucional, processal o concordatari (acords entre la Santa Seu i l'Estat espanyol).
Evidentment, el xoc de locomotores és manifest. Grups de capellans han advertit que traspassar la línia vermella del sigil sacramental catòlic conduirà que amb el temps s'obri la veda i s'obligui els preveres a revelar confessions sobre fraus, robatoris o homicidis. A la banda contrària, altres capellans es pregunten si realment els abusadors -en general presos d'una patologia- es confessen habitualment dels seus actes sexuals amb menors.
Per altra banda, a favor dels capellans i de la possibilitat que rebutgin un penitent opera el fet que la persona que sol·liciti la confessió no ho pot fer per motius d'ocultació o d'engany, sinó únicament amb el desig sincer d'obtenir l'absolució dels pecats.
Però malgrat aquestes consideracions, arribats a l'extrem, ni tan sols el Papa podria autoritzar a un sacerdot que reveli una dada obtinguda en confessió, amb el que la presó podria ser ineludible. Ja existeix un precedent: el bisbe de Bayeux (França), Pierre Pican, va ser condemnat el 2001 a tres mesos de presó per no haver denunciat a les autoritats un sacerdot de la seva diòcesi acusat de pederàstia. Pican havia apel·lat al secret de confessió (o almenys al secret professional d'un superior respecte les confidències d'un súbdit). Però el succés va arribar a transcendir negativament per a la imatge de l'Església quan es va saber que el cardenal Castrillón Hoyos, segons encàrrec de Joan Pau II, li havia enviat una carta de felicitació per la seva defensa del secret.
Exemple històric
A la catedral de Praga, un epitafi estableix el següent: "Descansa aquí Juan Nepomuceno, confessor de la Reina, il·lustre pels seus miracles, qui, per haver guardat el sigil sacramental va ser cruelment martiritzat i llançat al riu Moldava, per ordre de Wenceslao IV, l'any 1393". Nepomuceno va ser canonitzat el 1729 pel papa Benet XIII i considerat patró dels confessors. Segons enraonies de la cort, la reina havia estat infidel al seu marit i hipotèticament ho havia confessat al sacerdot. Wenceslao IV, que es considerava a ell mateix un Neró rediviu, va fer gala de la seva crueltat.
Ordenar a un sacerdot que conculqui un dels preceptes més ferms de la seva religió suposa una imposició de gran duresa i és possible que es vegi preveres camí de la presó. Però la referida carta de cardenal Castrillón va ser un error manifest i la verdadera urgència de l'Església és no només protegir els seus usos sacramentals, si no eradicar per sempre la que ha estat una de les pitjors xacres de tota la seva història.
