Les pràctiques polítiques de José Luis Baltar, que haurà de declarar com a imputat després que es querellés contra ell la Fiscalia per un suposat delicte de prevaricació en la contractació de personal a la Diputació d'Ourense, van ser denunciades una i mil vegades pels grups de l'oposició sense que li suposessin cap tipus de problema polític ni electoral. Tot el contrari, li van servir per pujar encara més en un pedestal a mesura que sumava més i més vots a la Diputació. Per això presumia que havia aconseguit victòries electorals durant dues dècades, totes elles incontestables.

I part del seu triomf es deu a la seva manera de fer política, utilitzant les institucions per augmentar el seu poder. Una praxi que va definir a la perfecció l'exalcalde de Calvos de Randín, Antonio Rodríguez, també del PP. "José Luis Baltar no és només el pare de José Manuel, sinó que és el pare de molta gent a qui va fer favors", sentencia.

Les virtuts de l'últim virrei d'Ourense, que va voler perpetuar la seva dinastia tramant un pla gai?rebé perfecte perquè el seu fill, Manuel Baltar, el rellevés a la presidència de la Diputació, són la seva empatia, la seva capacitat de treball i la sociabilitat que posseeix. I això, conjugat amb un contundent, i no exempt d'excessos, domini dels ressorts del poder li van fer durant vint anys ser l'amo i senyor de la província d'Ourense. Fins i tot entrant en lluites, gens refinades, per defensar el seu feu davant d'una recelosa direcció regional del PP que desconfiava de les seves pràctiques, encara que això li reportés vots.

Es va forjar en una família humil d'Esgos. Va ser el primer de cinc fills, l'únic home, en una casa on calia estirar el sou del seu pare, que era carter rural. El propi Baltar reconeix que va passar gana als anys quaranta, durant la seva infància. Va iniciar els estudis a Esgos i després va rebre classes d'un picapedrer, anomenat Sergio Murias. Es va examinar d'ingrés a l'Institut do Posío, i va aconse?guir matrícula d'honor. Després de cursar primer, va haver d'abandonar el centre perquè el seu pare no li podia pagar l'estada a Ourense. I va tornar a l'escola del seu poble amb els petits.

Un dia va aparèixer per Esgos el pare Peiteado, buscant vocacions per als Salesians, i Baltar se'n va anar cap al centre de Cambados. Va abandonar a tercer, perquè el seu pare havia ingressat al Sanatori de Piñor molt greu, a causa d'una tuberculosi que havia contret a la Guerra Civil. El director de Correus va autoritzar que pogués substituir el seu progenitor com a carter rural, als 14 anys. També va ser revisor d'autobús, a canvi de poder-se desplaçar de manera gratuïta en els seus viatges, i repartidor de gasoses. Més tard va poder reprendre el batxillerat i va realitzar els tres cursos de magisteri en un sol any.

Políticament a Baltar li van créixer les dents al costat d'Eulogio Gómez Franqueira. Va escalar llocs fins a convertir-se en portaveu del grup de govern de la Diputació amb Victorino Núñez, a qui va acabar robant la cartera política, amb el suport dels alcaldes, quan va assumir la presidència del Parlament i el va retirar, al costat del seu més directe rival, Tomás Pérez Vidal, amb el beneplàcit de Manuel Fraga. L'acord es va adoptar en un xalet durant una reunió celebrada entre José Cuiña, Francisco Cacharro i el propi Baltar, per ensorrar-los políticament, amb el pretext de "posar pau al partit". Baltar va jugar les seves cartes i va propiciar la fusió de Centristes d'Ourense amb el PP.

D'aquesta forma, va quedar com a únic interlocutor del partit a la província. Va iniciar llavors el seu virregnat, utilitzant la Diputació per acontentar els alcaldes. La institució es va convertir en una romeria de regidors. I Baltar va fer d'aquesta pràctica el seu llibre d'estil. Vots a canvi de favors, sobretot llocs de treball a càrrec de l'erari públic. Va convertir la Diputació en la màquina perfecta per guanyar eleccions. I va encunyar la virtut de la receptivitat en un defecte, en fer-la servir d'una forma perversa per perpetuar-se en el poder com a "cacic bo", com ell mateix es va definir un dia.

Moneda de canvi

Durant anys va utilitzar com a moneda de canvi els llocs de treball a la Diputació, de l'Hospital Santa María Nai abans de la transferència al Sergas, de l'Inorde, de les brigades d'obres, de les finques de la institució, del Teatre Principal i del Centre Cultural Marcos Valcárcel, on va arribar a col·locar 33 porters per atendre un edifici que només té dues portes. Capaç de fer enemics i amics acèrrims, va convertir l'alcalde d'Os Blancos, José Antonio Rodríguez Ferreiro, en un dels seus acòlits, que va arribar a declarar-se "seguidor de Déu, la Verge i de Baltar", fet pel qual li va dedicar fins i tot un bust.

El capítol d'ombres està presidit per la trama de nepotisme que va encunyar, posada en evidència quan Faro de Vigo va publicar en exclusiva l'any 1998 que els fills dels alcaldes de San Cibrán de Viñas i Monterrei, la filla de l'exalcalde d'Ourense López Iglesias i el fill del llavors president de la Diputació de Lugo, Trasto Pardo, tenien les millors notes en unes proves de la Diputació.