Encara que en els seus primers compassos, el cap de setmana passat, la intervenció francesa a Mali va ser jocosament batejada com la "guerra d'Hollande", la captura de més de cent ostatges estrangers dimecres en una central gasística algeriana ha revelat que la crisi de Mali, lluny de ser un problema de l'antiga potència colonial, esquitxa a tothom i, en primer lloc, a la Unió Europea i als Estats Units.

No és estrany, ja que el fum del polvorí malià sorgeix del mateix foc que recorre l'orbe islàmic des de Les Filipines al Marroc, el del gihadisme internacional, alimentat per Occident a través de molles tan eficaces com Afganistan, Iraq, Líbia i, ara mateix, Síria. Allà on Occident ha decidit sufocar les flames a trets -mentre mima les petromonarquies que les alimenten- la seva entrada en escena ha tingut l'efecte del vent sobre un incendi forestal.

L'evolució de la situació a Mali en l'última dècada quinta essència les ígnies conseqüències de les iniciatives occidentals. Vegem. La guerra civil algeriana de finals del segle XX -desencadenada per l'anul·lació, amb assentiment francès, de la victòria islamista en les municipals de 1990- va deixar com a residus armats alguns centenars d'irredempts salafistes.

Aquests ultramuntans, de predicament decreixent, es van reforjar en els motllos d'Al-Qaida, l'ens fantasmagòric al qual van donar carn les guerres de l'Afganistan i Iraq. El 2006, els gihadistes algerians, als quals el règim havia allunyat cap al desèrtic sud, van fundar Al-Qaeda del Magreb Islàmic (AQMI), amb casernes mòbils en les arenes del Sahel, a cavall entre els fallits Mauritània, Mali i Níger. Ja al 2008, la UE va crear un grup d'anàlisis sobre el perill d'una plataforma gihadista tan pròxima a Europa, finançada a més amb tràfics il·legals i segrestos d'occidentals.

El concepte de velocitat de la UE es regeix per l'aporia de Zenón d'Elea sobre la impossibilitat lògica d'arribar a la tortuga. Però el planeta gira més de pressa i la primavera àrab va ser una altra ràfega de vent per a AQMI, en especial després de la voladura occidental del règim de Gaddafi. La desaparició de Líbia com a Estat ha permès des de 2011 un continu flux d'homes i armes cap a AQMI.

Reforçats, els gihadistes es van llançar després d'un Estat propi. A principis de 2012 es van aliar amb els tuareg del nord de Mali -secessionistes des de la independència del país el 1960- i en poques setmanes van controlar la meitat del país, van proclamar la seva independència com Azawad i es van desfer de la facció tuareg laica.

Llavors, la UE havia aconseguit, després de quatre anys, aprovar una estratègia per al Sahel que va desembocar el desembre passat -seguint un pla francès qualificat com "una merda" pels EUA- en la resolució 2085 de l'ONU. Amb ella es donava cobertura a una força panafricana que ajudés l'Exèrcit malià, reinstraurat per la UE, a recuperar Azawad. La instrucció començaria el març i els panafricans entrarien en acció a la tardor, tot la qual cosa va ser degudament anunciat al món, desencadenant la ràpida ofensiva gihadista cap al sud que França vol tallar aquests dies.

Comprovat l'abast internacional del vesper de Mali, les mirades es dirigeixen cap a París i els seus aliats i desemboquen en algunes preguntes: Per què es va llançar Hollande en solitari a aquesta aventura? Pretenia reverdir els llorers de Sarkozy a Líbia? Intentava combatre la seva caiguda en les enquestes amb els galons de comandant en cap? Obligaran els fets a treure de la nyonya una UE l'escàs dinamisme de la qual està frenat per les polítiques d'ajust i l'obsessió electoral de Merkel?