Fa uns anys, els més prestigiosos dissenyadors de iots a motor van decidir donar als seus nous projectes un aire més aerodinàmic i un plus de velocitat. Per a això es van inspirar en els caces més moderns de combat de la cinquena generació, tant en la seva fesomia com equipament. Amb aquestes premisses es va construir el tercer iot reial Fortuna, encarregat el 1997 a les drassanes de Bazán, a la localitat de San Fernando (Cadis). D'aquesta manera els empresaris illencs membres de la Fundació Turística i Cultural de Balears (Fundatur) i el Govern autonòmic van obsequiar el Rei amb un vaixell en el qual van invertir 17,5 milions, encara que el seu cost es va disparar en sis milions més que va assumir el constructor públic.
El lliurament es va realitzar a Palma a inicis de l'estiu del 2000, i ara el vaixell tornarà als empresaris, segons es va aprovar en el consell de ministres del divendres 5 de juliol, després de reclamar-lo a Patrimoni Nacional, el seu dipositari, una vegada el rei Joan Carles va renunciar a seguir utilitzant-lo.
El disseny del tercer Fortuna el va realitzar l'equip d'arquitectes navals de l'empresa nord-americana Donald Blount and Associates, si bé Tomasso Spadolini li va donar l'aerodinàmica adequada a la superestructura del iot. En el vaixell reial es van sumar els esforços de diversos especialistes i assessors, com l'espanyol Íñigo Toledo, director de Barracuda Yacht Design, l'origen de la qual està a Palma, per aconseguir una embarcació d'esbarjo molt ràpida i amb el menor desplaçament possible, cosa que es va obtenir gràcies a utilizar titani en la seva construcció, més lleuger i menys corrossiu que l'acer, tot i que amb un preu més alt. El titani és un metall habitual en aviació.
D'aquesta forma, el Fortuna va sortir de les drassanes que el van construir desplaçant només 140 tones, amb una eslora de 41,5 metres, 9,2 de mànega i un calat de metre i mig. La seva propulsió prové d'un sistema Codog en el qual es combinen tres turbines de gasolina Rolls Royce Allison, que sumen 20.000 cavalls de potència, i dos motors Man Diesel, utilitzats principalment en les maniobres de sortida i entrada a port.
Quan es vol assolir la màxima velocitat, entre 65 i 70 nusos, es connecten les esmentades turbines, sempre a partir de dues milles de la costa i durant el dia per raons de seguretat al mar, segons s'indica en el fullet que Bazan va editar el 2001 per captar clients amants de la velocitat i amb diners, ja que el seu manteniment mínim és d'uns 900.000 euros a l'any, sense comptar les despeses d'ubicació. Els dos motors dièsel indicats també tenen com a missió alimentar les dues grans caixes de canvis amb la sortida de les dues turbines forabord, donant així la potència necessària per als dos water jets KaMeWa, en forma de cubs llançadors de potents rajos d'aigua, utilitzats per governar el vaixell i situat als dos costats de popa, sota la línia de flotació.
En arribar als 45 nusos de velocitat aconsegueix una elevació adequada perquè iniciï un sistema de navegació suficient per reduir el contacte amb la superfície, reduint resistències.
Pel que fa al subministrament de carburant, es va pensar a submergir uns dipòsits a la zona de la base de Portopí, idea que el comandament naval no va autoritzar per motius de seguretat. Com a alternativa, Repsol, subministradora de combustible del Fortuna, desplaça un dipòsit mòbil amb capacitat de 10.000 litres, amb la intenció de solucionar un possible problema en el proveïment.
El Fortuna disposa, entre els compartiments estancs amb què va ser dotat, d'un dedicat exclusivament a allotjar la caixa dels generadors HFL, els panells electrònics i altres sistemes auxiliars, com la bomba per xuclar l'oli. Respecte als dipòsits d'aigües residuals, aquests queden aïllats, dins de les rigoroses mesures ecològiques del iot.
Amb l'objectiu d'alertar del nivell de pressió en navegació, a la qual se sotmet l'estructura del iot durant l'impacte de l'onatge en el seu casc en assolir la seva màxima velocitat, disposa d'un acceleròmetre, la missió del qual és controlar la Força G i alertar dels nivells d'estrès de l'estructura del vaixell.
Passant al pont de comandament del veloç iot, el domini recau en cinc ordinadors que configuren el sistema electrònic de control programable, conegut per les seves sigles en anglès, PECS. Individualment, cadascun dels monitors pot gestionar en solitari tot el sistema, inclosos els 1.200 canals la connexió dels quals es basa en fibra òptica. A través d'altres dues pantalles, el personal de navegació està constantment informat del funcionament dels diferents sistemes de bord. Totes les funcions primordials del vaixell, des de la seva seguretat fins a la seva propulsió o les consegüents revisions electròniques, queden a l'abast d'un cop de ratolí.
En cas de produir-se una avaria que no es pogués solucionar a l'acte, es podria buscar la causa gràcies al PECS, mitjançant una connexió remota amb l'exterior a través d'un servidor, via satèl·lit o wifi. D'aquesta forma, les dades sobre les avaries detectades podrien ser descarregades exteriorment perquè els especialistes avaluessin el problema sorgit. Si fallés l'energia, i si s'apaguen els ordinadors, els sistemes es gestionen de manera manual.
Quant a les connexions exteriors, al costat d'un canal GSM, disposa de comunicació via satèl·lit i equips de ràdio amb àmplies freqüències. A més, manté línies de seguretat amb el palau de la Zarzuela, l'Armada i cossos policials de l'Estat. Pel que fa a les zones d'habitabilitat, en el pont de descoberta, la zona més elevada del Fortuna, i des d'on també es governa el vaixell, existeix un espai destinat al menjador i una zona d'oci. Baixant a la zona de camarots, es troben quatre dormitoris dobles, dos d'ells suites amb els seus corresponents lavabos. A la zona del pont interior, a la tercera de les quatre cobertes de què disposa el iot, hi ha el menjador oficial. Les dependències de la tripulació, integrada per vuit persones, algunes d'elles especialistes molt qualificats en els diversos temes de bord, es troben a la primera coberta, sobre la línia de flotació. La decoració del seu interior va anar a càrrec de la firma italiana Celeste dell'Anna. Aquesta empresa va combinar teles pintades a mà i fusta de cardwellia, un arbre de la família de les proetàcies.
El terra de la zona habitable està cobert per una moqueta de llana, amb aparença de tatami, estoreta utilitzada en la pràctica de les arts marcials orientals. El baranatge de l'interior, com el de l'exterior, també és de titani.
El disseny dels mobles combina línies marineres amb sòlides textures, buscant una atmosfera relaxant. Mampares, mobiliari i sostres van ser fabricats amb materials lleugers, però resistents. A bord, gràcies a una companyia holandesa especialitzada en insonorització, no es noten els sorolls. No obstant això, aquest últim aspecte també és mèrit dels tècnics, que van estudiar al mil·límetre la col·locació dels motors i caixes de canvi.
