Fa gairebé mig segle, un corrent sunnita de l'Islam vingut d'Orient, sobretot de la península Aràbiga i Egipte, va començar a implantar-se a nombrosos països africans. Aquest corrent, que molts anomenen wahhabita, defensa una aplicació rigorista de la xària o llei islàmica i té vocació d'expandir-se per tot el món. Els adeptes d'aquestes noves idees han estat sempre minoritaris i fins a cert punt marginalitzats perquè les seves idees xocaven amb l'Islam que impera a Àfrica, de tradició sufita i custodiat en confraries, molt més obert i tolerant.
Però el wahhabisme, que compta amb el suport de l'Aràbia Saudita i d'altres monarquies del Golf Pèrsic, no només ha aconseguit resistir, sinó que ha prosperat i s'ha fet fort. De les seves idees radicals i de les seves nombroses sectes es nodreixen, en bona mesura, els grups terroristes que operen al Sahel, com Al-Qaeda del Magrib Islàmic, Muyao, Oca Dine, Boko Haram, Ansaru o els somalis d'Al Shabab, amb connexions entre ells. No obstant això, això no és res més que la pantalla. Aquests grups, en realitat, són terroristes, narcotraficants i bandits dedicats al negoci de la violència que fan servir la religió com a eina per poder penetrar en la població més desafavorida.
De fet, proliferen no només en llocs on poden portar a terme els seus tràfics il·lícits, com ha estat el cas d'Al-Qaeda del Magreb Islàmic, sinó a les zones més perifèriques d'estats febles que no poden donar respostes a la seva població. Allà, aquests grups ofereixen alternatives econòmiques reals i a més prometen el Paradís als mujahidins després de la seva mort. No s'explica la capacitat de colpejar de Boko Haram a Nigèria i el nord del Camerun, l'èxit de Seleka a Centreàfrica o la resistència i penetració de Belmoctar al nord de Mali si no fos perquè han creat vincles amb la població local. Al final, és la pobresa que contribueix al desenvolupament dels extremismes al món.
