El 2013 passarà a la història d'Àfrica com l'any en què va morir Nelson Mandela. No obstant això, en matèria de pau i seguretat, ?l'any recentment superat va suposar la confirmació que el Sahel, aquesta enorme zona situada al sud del desert del Sàhara que travessa el continent d'est a oest, així com la seva zona d'influència, són l'escenari de nous conflictes que protagonitzen nous actors bèl·lics. De les velles guerres africanes dels anys noranta, com les d'Angola, Libèria, Sierra Leona i el Congo, guerres mortíferes i atroces de matxets, amputacions, nens soldat i diamants de sang en què es lluitava pel poder i pels recursos, s'ha passat als conflictes de Mali, República Centreafricana i Sudan del Sud, guerres asimètriques que sorgeixen a la perifèria d'estats febles que s'alimenten de diferències ètniques i religioses. El Sahel i les seves zones properes estan en plena ebullició.
Als anys noranta, un grapat de guerres sacsejaven el continent africà. Els mitjans de comunicació de tot el món informaven de la mortal guerra del coltán al Congo (RDC), del llarg conflicte angolès o de les atrocitats de Libèria i Sierra Leona. La imatge que aquests mitjans exportaven d'Àfrica era la del matxet i el kalaixnikov. No obstant això, a inicis de la dècada anterior, aquestes guerres van veure el seu final, una pau fràgil i després violada en el cas de RDC, però l'estabilitat semblava prendre el relleu. I així va ser. Àfrica ja no és aquell continent de violència interminable que alguns semblen seguir venent. No obstant això, la relativa calma dels darrers anys es va veure trencada el 2013 amb l'esclat de nous conflictes, la majoria d'ells al Sahel. No tot Àfrica està en ?guer?ra, però l'any passat no va ser precisament un exemple de pau.
A inicis de gener, els grups narcoterroristes i jihaddistes que controlaven des de feia nou mesos tot el nord de Mali van començar a avançar cap al sud del país. La incapacitat de l'Exèrcit per frenar-los posava en perill una immensa nació que fins i tot podia convertir-se en un estat terrorista, una mena d'Afganistan dels talibans en ple cor d 'Àfrica. França va decidir reaccionar i va mobilitzar fins a 4.500 soldats en l'anomenada Operació Serval. Amb el decidit suport del seu aliat txadià, l'impressionant desplegament bèl·lic gal va aconseguir frenar aquest avanç i recuperar les ciutats del nord en menys d'un mes per després caçar els radicals en fuga fins a les seves bases al desert. Entre els centenars de morts hi havia Abu Zeid, un dels més perillosos, encara que el terrorista més buscat, Moctar Belmoctar, conegut com Mr. Malboro, va poder escapar.
Tornada a la normalitat
Mali recupera ara, lentament i dificultosa, la normalitat. Perquè ningú podia imaginar aquell mes de gener de 2013 que a l'estiu següent s'havien de celebrar unes eleccions presidencials que donarien la victòria a un antic primer ministre conegut per la seva inflexibilitat, Ibrahim Boubacar Keita, i que el capità colpista que va contribuir a enfonsar el país a l'abisme, Amadou Hagi Sanogo, estaria a la presó en espera de judici mesos després. Mentrestant, adeptes del grup terrorista Muyao segueixen protagonitzant algun atac al nord del país, amb cotxes bomba o llançament d'obusos, davant els ulls dels soldats africans de la Missió de Nacions Unides per a l'Estabilització de Mali (Minusma) o amb ells com a objectiu, com va ocórrer recentment a Kidal.
Opacat per la mediatització del problema terrorista, el principal problema al qual ha de fer front Mali durant aquest any que acaba de començar és la qüestió tuareg. El procés de pau amb els rebels del Moviment Nacional d'Alliberament del Azawad (MNLA), que van contribuir com pocs al que va ocórrer al nord del país des que es van aixecar en armes el gener del 2012, avança a empentes i rodolons. Segueixen armats en el seu feu de Kidal, on l'Exèrcit francès els ha permès quedar-se, i en difícil i conflictiva convivència amb els soldats malians.
El problema nigerià
Un altre país que ha viscut un autèntic viacrucis en matèria de seguretat i terrorisme ha estat Nigèria. El gegant africà, amb uns 120 milions d'habitants i principal productor de petroli del continent, té un seriós problema al nord amb dos grups armats molt actius i sanguinaris, Boko Haram (que significa l'educació occidental és pecat) i Ansaru, una escissió d'aquest. Més de 1.200 morts el 2013, alguns d'ells fruit de la violenta repressió de l'Exèrcit nigerià, que no ha dubtat a respondre amb duresa, desenes d'atemptats i la declaració de l'estat d'emergència en tres regions testifiquen que estem davant una autèntica guerra no declarada, en la qual, de la mateixa manera que en el cas de Mali, l'enemic no és un exèrcit pròpiament dit ni té un projecte polític.
Però si les guerres de Mali i Nigèria, així com el lliurament d'armes del l'M23 a la República Democràtica del Congo després de l'entrada en escena de la Brigada d'Intervenció de l'ONU, van dominar l'escena informativa durant bona part del 2013, altres dos conflictes emergents just al sud del Sahel van ocupar les notícies internacionals africanes. El primer d'ells s'està desenvolupant a la República Centreafricana. La rebel·lió Seleka, sorgida al nord del país, va aconseguir desallotjar el març el president Bozizé i fer-se amb el poder. No obstant això, la seva unitat d'acció, si alguna vegada la va tenir, ha saltat pels aires i ha sumit el país en un caos de pillatges, violència i mort. La situació ha empitjorat des de setembre després de l'aparició de les milícies cristianes anti-Balaka en resposta als abusos comesos pels membres de Seleka, majoritàriament musulmans. I de nou ha estat França qui ha donat un pas endavant i ha intervingut enviant tropes a Bangui.
I, per finalitzar, la disputa pel poder al Sudan del Sud entre el president Salva Kiir, de l'ètnia dinka, i el seu exvicepresident Riek Machar, de l'ètnia nuer, va degenerar el passat 15 de desembre en un conflicte dins de l'Exèrcit entre soldats de les dues ètnies que ha provocat ja milers de morts, molts d'ells civils assassinats pel simple fet de pertànyer a una o una altra comunitat. Velles picabaralles entre els dos grups de població més importants del país van sortir a la llum i han provocat una greu crisi humanitària a la nació més jove del món, que va veure la llum el 2011 després de separar-se del Sudan en un procés d'independència llarg i complicat que també es va gestar amb un conflicte armat.
