"Els problemes privats es tracten en privat", va dir ahir el president gal François Hollande en una llarga roda de premsa de gairebé tres hores. La vaig seguir en directe, per la TV francesa. També precisà que "la meva indignació és total" però "em retinc de tota acció judicial".

Presents des de mitja hora abans de l'hora de la convocatòria hi assistien, en el marc solemne de l'Elisi, uns sis-centes periodistes. Era la tercera dels seus divuit mesos de mandat.

L'expectació estava basada en la crisi o ruptura de la seva relació amb l'actriu Julie Gayet i la conseqüent crisi amb la seva amistançada oficial, la brillant periodista Valérie Trierweiler. Va marginar la qüestió, si bé digué que en parlaria abans del seu viatge oficial als Estats Units, el proper 11 de febrer.

El tema dominant -objectivament més important- passà a ser una real anada vers posicions ben socialdemòcrates, ideologia que Hollande, per primera vegada, va fer seva. Ho vol concretar amb un pacte social -sense usar aquest nom- en el qual es donaria una forta reducció de les càrregues familiars de les empreses (per valor d'uns 30.000 milions d'euros) a canvi de la creació, per l'empresariat, d'un milió de llocs de treball, d'aquí al 2017. És més fàcil posar-ho sobre un paper que efectuar-ho.

Hollande reivindicà reiteradament la necessitat de refermar l'entesa francoalemanya. En destacà tres punts. El primer, una accentuació de convergència econòmica, que considera ara més fàcil, atesa la coalició alemanya entre democristians i socialdemòcrates. El segon, una "transició energètica", per a la qual considerà que Alemanya està millor situada. El tercer, progressos en la política de defensa, recordant la brigada francoalemanya (creada el 1987) i preconitzant que tots els grans projectes de defensa tinguin aquesta naturalesa binacional.

En l'ordre immediat resulta impossible saber si la seva crisi sentimental afectarà la seva imatge política. Als països anglosaxons seria mortal. Però a França sempre ha costat trobar un dirigent polític diguem-ne prudent en aquest terreny. Entre els presidents de la postguerra només gosaria posar la mà al foc per De Gaulle i per Georges Pompidou. Tot i així, aquest darrer va ser acusat de grans infàmies que no tenien cap base.

Respecte Hollande, tot semblava indicar que, en l'ordre privat, no era capaç de trencar cap plat ni cap olla. No era així. Està clar que en els propers dies hi haurà una pintoresca dramatúrgia que caldrà exposar. Intentaré fer-ho. Tendeixo a creure que la ruptura entre Hollande i Trierweiler, una excel·lent crítica literària, no es recomposarà. Aquesta probablement abandonarà el Palau de l'Elisi i el seu estatut de "Primera Dama", malgrat no haver estat mai casada amb Hollande.

Trierweiler ara està internada per una crisi d'ansietat. Està clar que Hollande no ha sabut gestionar una crisi personal, amb elements formals força ridículs per part d'Hollande. Això pot reforçar la seva imatge política de dèbil o de cagadubtes.

En l'ordre directament polític, cal destacar que Hollande està en cotes de popularitat ínfimes: un 22 per cent a la vigília de Nadal. La dreta s'està esbatussant a nivell intern, cosa que fa preveure un retorn de Nicolas Sarkozy d'aquí a un parell d'anys. En canvi, la ultradretana Marine Le Pen està creixent, com ho fan altres populismes. És un fet molt visible a Catalunya.

Hollande reiterà la voluntat d'elaborar una nova llei de descentralització. També existeix -com n'hi ha hagut durant decennis, infructuosament- una proposició de llei constitucional que empararia, en algun grau, les llengües allí minoritzades.