Veient François Hollande arribo a la conclusió que dec ser curt de feina. Si amb una vida normal ja em costa imaginar d'on trauria el temps per tenir parella, fills i amant secreta tot alhora, no vull ni pensar com deu ser portar el timó d'una potència atòmica i, alhora, visitar un niu d'amor clandestí a l'era de l'escrutini digital. És fascinant. No dubto que sent l'inquilí de l'Elisi deuen sorgir grans oportunitats, però... i després? T'escapes a fer-ne un de ràpid entre el consell de ministres i la gala a l'Òpera? Portes els preservatius amagats al maletí amb el botó nuclear? Seriosament: això és un afer privat? El volàtil perfil humà que es desprèn de tot això, no és un inquietant afer d'estat? No és important aclarir quina dona portarà escorta i soparà amb Obama? Pretendre que això és privat no són ganes de mantenir l'hipòcrita mite nacional de la França exquisida?
