Després de l'ensorrament de la URSS i la conversió de la Xina al capitalisme (d'Estat), Cuba acaba de reconciliar-se amb l'imperi dels EUA. Ja només falta que Corea del Nord demani l'ingrés a l'OTAN per donar per revelats els tres secrets que la Verge va confiar als pastorets de Fàtima, incloent tal vegada l'actual devaluació del ruble.
Només de misteri -i fins i tot de miracle- pot qualificar-se l'obertura d'ambaixades a Washington i a l'Havana que posarà fi a més de mig segle d'incomunicació entre el règim castrista i la república que encarna les essències del capitalisme a la Terra.
Aquest distanciament semblava una mica anòmals el l'àmbit polític, atès que un i altre país estan separats geogràficament per una màniga de mar de tot just un centenar de milles. Serà que a Cuba li passa, des dels seus temps de colònia espanyola, allò que el president mexicà Porfirio Díaz va dir sobre el seu país: "Pobre Mèxic: tan lluny de Déu i tan a prop dels Estats Units".
Aquesta proximitat gairebé teològica a la més poderosa nació del planeta ajuda a entendre, paradoxalment, la llarga durada del règim que porta encastellat a l'Havana des de finals de la dècada dels cinquanta. El maldestre embargament a què els governs nord-americans van sotmetre a l'illa no va fer més que consolidar en el poder Fidel. Els avatars de la Guerra Freda van fer la resta.
Així s'explica el detall anecdòtic, però no per això menys notable, que el cap de l'Estat cubà es digui Castro (en les seves variants de Fidel i Raúl) des de fa més de mig segle. El germà gran va abdicar anys enrere en el menor, inspirant-se potser en la igualment fraternal cessió de ceptre i tron que anteriorment havia fet Balduí de Bèlgica a favor d'Albert II. I probablement per les mateixes raons dinàstiques. És l'estirada de la reialesa que afecta per igual la monarquia marxista-leninista de Corea del Nord i la inesperadament nascuda a la Cuba dels barbuts.
Durant aquests cinquanta anys de partit únic i cap vitalici a l'Havana, els Estats Units van veure desfilar més de deu presidents elegits pel poble o per les grans corporacions, segons sigui el punt de vista. La dada parla ben clar de la molt superior estabilitat d'un règim de tendència monàrquica com el creat pels germans Castro davant d'una república tan inestable com la nord-americana, on no paren de canviar de govern.
Ni amb la caiguda de l'imperi soviètic ni l'apostasia de la Xina, convertida de sobte al capitalisme més ferotge, n'hi va haver prou per commoure els fonaments del sistema construït a Cuba a partir d'una confusa barreja de nacionalisme, socialisme tropical, son, salsa i nova trova. Els Castro van mantenir fèrriament el comandament, tot al preu que una cinquena part de la població de l'illa busqués refugi als Estats Units i altres paratges d'exili.
Han hagut de passar cinquanta-dos
anys perquè els Castro i el seu íntim enemic de l'altre costat de l'Estret (de la Florida) es rendissin finalment a l'evidència que entre veïns convé portar-se bé.
Ara falta saber quant de temps resistirà el règim castrista la pacífica invasió de turistes nord-americans amb la butxaca plena de dòlars i el cap inflat d'idees contrarevolucionàries. Déu n'hi do que molestos que són els imperis.
