Ole Thorson és el president de l'Associació de Prevenció d'Accidents de Trànsit (PAT), una organització sense ànim de lucre nascuda l'any 1968 a Sabadell. El 1980 va ser declarada d'utilitat pública i ha rebut nombrosos reconeixements a la seva tasca, que desenvolupa en col·laboració amb organitzacions similars d'altres països.
Alguns experts asseguren que els límits de velocitat no són creïbles perquè no s'adapten a les condicions de les vies en què estan col·locats.
La gran majoria dels límits de velocitat que estan senyalitzats estan ben posats, el que no vol dir que algun pugui ser dubtós. Però en línies generals, el conductor sap el que ha de fer quan veu aquesta senyalització, fet que significa que no és una qüestió recaptatòria, sinó que si l'incompleix s'està exposant clarament a tenir accidents..
No hi veu vostè afany recaptatori?
L'Administració treballa amb un objectiu: reduir la sinistralitat i que tothom condueixi més segur. Això també ajuda a estalviar.
Vostè creu que l'Administració pensa a estalviar en lloc d'en recaptar?
Des del punt de vista de la societat, un accident amb ferits crea un quadre traumatològic que és molt car en l'aspecte hospitalari. A més de l'accident hi ha els problemes de salut que es generen. L'Administració té l'obligació de contenir el dèficit i per això ha de retallar pressupostos. Reduir el nombre d'accidents i de ferits ajuda a la contenció la despesa i allibera ?recursos per cobrir altres necessitats.
Quina és la situació d'Espanya en seguretat viària en com-
paració amb la d'altres països?
Ha millorat moltíssim i ens hem acostat a índexs de sinistralitat a nivells d'altres països europeus, amb un treball ben fet. Gairebé hem aconseguit assolir l'objectiu de reduir un 50% el nombre de morts a la primera dècada.
Amb la crisi va baixar el nombre d'accidents.
Sí, es van reduir, però el primer
trimestre d'aquest any ha estat nefast, amb un increment del
nombre de sinistres. Potser s'han relaxat les campanyes de conscienciació i això es nota.
Donen resultat aquestes capanyes o millor els radars?
En general hi ha hagut un
canvi de conscienciació i hi ha exemples clars, com el del binomi joves-alcohol. En realitat, ara causen més problemes els que tenen entre 35 i 65 anys, perquè arrosseguen costums i formes d'actuar que els costa de modificar. Tendim a parlar dels joves, dels motoristes, de les persones d'edat avançada...
però no dels que en realitat formen la majoria de conductors, que tenen bons cotxes, són pares de família i de vegades se'ls oblida complir amb les normes i els senyals bàsics.
Es pensa a apujar la velocitat
a les autopistes i alhora es parla de mobilitat sostenible i d'usar transport públic. No és contradictori?
Hi ha instal·lada a la societat la idea de la rapidesa i la necessitat
de tenir autopistes d'alta velocitat per moure's de pressa, i això no és compatible amb la mobilitat sostenible i segura. Una part important de la societat acceptaria canvis per aconseguir aquest model, però n'hi ha una altra d'important que no ho accepta o que no vol participar-hi. Per això, per aconseguir més acceptació de les regles del joc i de valors respectuosos amb la vida dels altres necessitem posar en marxa controls i s'entén que cal respectar els límits de velocitat. Per això l'esborrany de la nova llei redueix la velocitat a les carreteres secundàries amb l'objectiu de complir amb el desig del Pla Visió 0, és a dir, zero morts i zero ferits amb seqüeles l'any 2050.
I apujar la velocitat a 130 en determinades carreteres?
Fer això és imprudent, perquè suposarà unes quantes morts.
Seria a autopistes i autovies, que se suposen que compleixen requisits de seguretat.
La població cada vegada és més
gran i els cossos són més fràgils, com els nens, i és molt fàcil que en un accident resultin víctimes mortals o ferits greus. Cada vegada que s'apuja la velocitat augmenta la possibilitat que creixi la sinistralitat. Estem en una societat en la qual podem permetre'ns matar gent?
Home, dit així...
En l'època dels anys 1989 i 1990 matàvem 9.000 persones a l'any a Espanya. Algú ha reflexionat sobre això? La societat acceptava aquella situació, però ara li sembla inimaginable. Bé, doncs quan pen-
pensem que es pot apujar la velocitat en algunes autopistes i auto-
vies perquè algú s'avorreix conduint, per què no ho pensen des de l'enfocament que li estic plantejant? El problema és que Espanya sembla que sempre va a remolc i posa mesures en marxa quan ja ho han fet altres abans. En copiem d'altres encara sabent que països com Dinamarca o Suècia tenen una altra llum, una altra cultura, una altra forma de fer les coses... Aquí no fem suficient investigació i desenvolupament i això és greu. La majoria de les persones coneix algú que ha patit un accident greu o l'ha perdut o coneix algú que ha perdut un ésser estimat en un accident. La seguretat viària és molt seriosa, perquè es tracta de la vida de les persones.
