Serafín Castellano (Benissanó,

agost de 1964) és una d'aquelles persones que mai se'n van i cada cert temps tornen. D'aquells actors que sense destacar per macos ni per elegants ni per la textura de la seva veu els plouen els rodatges. D'aquells migcampistes defensius

que són una llauna per a la grada i una joia per a qualsevol entrenador. D'aquells que prefereix guanyar amb un "trepitja'l" abans que empatar amb bon joc. Dels que fan de l'ordre la seva única arma. "És molt segur i disciplinat, poques vegades falla i això és molt important amb la pilota. Si passa la corda és bona i el problema és d'un altre", assenyala un dels seus amics íntims.

Aquestes pinzellades del seu retrat són una de les claus que expliquen que el nét de Miquelet, trinqueter de Benissanó, arribés a ser un polític de fulla perenne al Consell valencià i en aquesta multinacional anomenada Partit Popular. Aquest imperi que feia ja força temps que estava en decadència i aluminosi i que diumenge passat es va ensorrar amb el cop que li van donar les urnes.

Va arribar a ser l'home fort del

partit. Per sobreviure a quatre presidents (Zaplana, Olivas, Camps

i Fabra) i estar en primera fila en 16

dels 20 anys de règim cal estar adornat per l'astúcia, dots per a la navegació i la disciplina heretada del seu oncle matern, el sergent

Gómez. Es va afiliar al PP el 1988 i el 1991, any IV abans de Zaplana, Castellano va arribar a les Corts i a l'alcaldia de Benissanó, que va deixar el 1999 per entrar al Consell. Més que mèrit, va ser un fenomen sobrenatural per a una figura política al·lèrgica a la brillantor.

Justícia, Sanitat i Governació

Perquè Camps el mantingués a l'altar després d'haver destacat com a activista zaplanista recollint signatures entre els alcaldes de la resistència anticampsista i d'haver coordinat la plantada de 20 diputats a les corts el juliol de 2004 calia ser, simplement, Serafín. Ha gestionat Justícia, Sanitat i Governació, departament que compilava les assignatures en què aquest llicenciat en Dret es troba còmode: identitat valenciana, desenvolupament de l'Estatut, ordre públic i incendis.

Després de la defunció d'UV, en l'enverinament de la qual va ser part activa, sempre va voler representar la cara blasquista -de Vicente Blasco Ibáñez, no de Rafael Blasco- d'un partit al qual ja no li ha estat rendible perseguir cada matí l'esquerra colpejant-la amb el pal de la senyera.

L'escàndol Taroncher

Experiència no li faltava a qui, com a portaveu a les Corts, va aconseguir la seva millor fita: ser artífex, amb el socialista Ignasi Pla, de la reforma de l'Estatut el 2006. La principal ombra sobre la seva carrera va aparèixer en forma de contractes a dit des del Consell al seu amic constructor José Miguel Pérez Taroncher. Es va endur unes 200 adjudicacions. Poca cosa. La sort es va aliar amb Castellano i l'assumpte va semblar una gota a l'oceà de l'escàndol en emergir enmig de la tempesta la trama Gürtel.

Poc després de les eleccions ha arribat el sepeli polític de Serafín. La seva tomba estava cavada i en perfecte estat de revista. Però Mariano Rajoy no es va donar per assabentat quan el va nomenar delegat del Govern, després de la catàstrofe de les europees. Anticorrupció just l'acaba d'enterrar, abatut per l'escopeta nacional, sempre millorada en la seva versió regional.

Serafín ha mort per la seva addicció extrema a la caça, a la carn amb plomes, a disparar amb un "lacai" encorbatat carregant l'escopeta que es diu secretari. I tot maridat amb contractes irregulars milionaris i jabugo i regat amb champany Moët Chandon. Quina hòstia, Rita Barberá, quina hòstia!