La violència sexual com a estratègia de guerra. La violació de dones i nenes com a arma de guerra. I no només violacions: abusos sexuals, vexacions, matrimonis forçosos, mutilacions, esclavitud sexual... El cos de la dona convertit en una extensió del camp de batalla.
Aquesta ha estat una constant de gairebé tots els conflictes armats, una realitat històrica desgraciadament gens aliena a la naturalesa mateixa de la guerra. La població civil sol ser la principal víctima dels conflictes armats i, dins d'aquesta població, ho són especialment les dones i les nenes perquè són les víctimes més vulnerables i indefenses.
En un informe publicat recentment per UN Women, l'agència de l'ONU dedicada a la protecció i l'apoderament de la dona, al món s'han identificat fins a 45 grups armats sospitosos d'haver comès abusos sexuals i violacions en contextos de conflicte armat. Aquests grups inclouen des de milícies i grups armats no estatals fins a cossos de seguretat, forces armades i exèrcits nacionals que actuen sota l'empara d'un Estat.
Segons aquest informe, entre les milícies que destaquen per la seva brutalitat contra les dones hi ha els grups islamistes de Boko Haram a Nigèria, Al-Shabab a Somàlia i l'autoanomenat Estat Islàmic a l'Iraq i Síria, que té alguna cosa d'estat (repressor i criminal) però gens d'islàmic perquè es basa en una interpretació esbiaixada de la religió islàmica.
Tots aquests grups usen la violència sexual contra les dones com una tàctica de guerra amb els següents objectius: augmentar el reclutament dels seus combatents amb la promesa que disposaran de dones i nenes com a esclaves sexuals, finançar-se venent-les com a esclaves, forçar el desplaçament de poblacions i atemorir i castigar la població civil per obligar-la a ?abraçar la seva ideologia radical i fonamentalista.
Segons l'ONU, a la zona de l'Iraq i Síria controlada per l'autoanomenat Estat Islàmic des de fa poc més d'un any hi ha unes 1.500 dones i nenes que primer van ser segrestades i després venudes com a esclaves sexuals, com si fossin vedells o mercaderia, entre els dirigents i combatents de l'Estat Islàmic.
Per la seva banda, la prestigiosa ONG Amnistia Internacional, que lluita per la defensa dels Drets Humans a tot el món, ha denunciat que més de 2.000 dones i nenes han estat segrestades per la milícia islamista de Boko Haram al nord-est de Nigèria des de principis del 2014, entre les quals hi ha les mediàtiques 200 estudiants de l'escola de Chibok, que van ser segrestades mentre estaven a classe a l'abril de l'any passat.
Unes nenes que, després de promeses buides per part del corrupte i incompetent govern nigerià que les trobaria, encara no han estat rescatades. Unes nenes que, després de ben intencionades però inútils campanyes mediàtiques a les xarxes socials que van comptar amb la participació (hipòcrita, moltes vegades) d'estrelles de Hollywood, d'artistes i d'alguns dels màxims dirigents polítics mundials, ja han caigut en un cridaner silenci, en l'amnèsia col·lectiva que massa vegades patim les societats occidentals cap allò que ens cau lluny perquè no ens afecta directament a nosaltres.
El mateix passa en un altre lloc de l'Àfrica on es produeix una dramàtica situació de violacions i d'abusos sexuals massius a dones i nenes fruit d'un conflicte que dura des de fa més 20 anys: l'est de la República Democràtica del Congo, un territori immensament ric en minerals.
Segons informes de diferents ONG, al Congo quatre dones són violades cada cinc minuts, cosa que fa que es produeixin unes 400.000 violacions a l'any. Per això, al país se l'ha anomenat "la capital mundial de les violacions", ja que es considera que s'hi practica la pitjor violència sexual del món, sobretot amb les freqüents violacions en grup que causen, no només importants seqüeles físiques a les víctimes, sinó també psicològiques i emocionals que tenen una molt difícil, sinó impossible, recuperació.
És, doncs, un dels pitjors llocs del món si ets una dona i on hi ha encara avui una ?guer?ra brutal que, tot i haver causat uns 5 milions de morts, ha provocat també la indiferència dels grans mitjans de comunicació occidentals. És, segurament, la guerra més mortífera i també la més oblidada de les dues últimes dècades.
En aquests conflictes oblidats amb víctimes també oblidades, les dones i les nenes en són les més oblidades i silenciades de totes; les més silenciades d'aquells que ja no tenen veu i les més oblidades d'aquells que ja ningú recorda. Són les oblidades dels ?oblidats.
